BOMBER 2012 (Roger)

Estimats contertulis,

després d'uns dolorosos dies de patiment culé, he recobrat miraculosament els ànims gràcies al satèl·lit posat en òrbita ahir pel Sergio Ramos. Em veig ara sí amb forces per compartir la meva versió dels fets del passat diumenge.

Afronto com sempre el dilema matutí de la selecció de les bambes de la jornada. Avui és el torn de les Saucony blaves de sec amb tecnologia Extra-max-cooling, només problemàtiques si plou.

Ens citem tots al Running Corner de la Ciutadella, on ens costa reconèixe'ns a nosaltres mateixos, sense la nostra estimada samarreta... :-(

En aquests moments previs a la cursa assistim a un nou capitol de l'apassionant i interminable confrontació fratricida entre Oriol "Engalipator" Mirapeix i Joan "diu-que-no-té-entrenador-

però-ningú-s'ho-creu" Domingo. Se senten amenaces i promeses que no puc reproduir per escrit.

Fem veure que escalfem una estona mentre anem observant la fauna que circula per allà, sobretot la femenina. Apa, no ens encantem i cap als calaixos.

Aquesta vegada em toca estar a un calaix privilegiat (sub 40'), compartint calaix amb paios que fan poc més de 37' els 10km! La veritat, m'entra cert acolloniment escènic. Em situo a més a la part davantera del calaix i veig allà mateix el calaix dels maga-cracks (sub37) i l'èlite... Impressionant!
Glups! Y yo con estos pelos... i amb les bambes foradades! Sort que el paio del costat té una tecnologia de ventilació encara més avançada, Ultimate-max-cooling-ja-toca-canviar-de-bambes-xaval. Més que una bamba sembla una xancleta...

Sortida trepidant, animal, molt animal, tothom m'adelanta però he de seguir ràpid si no vull que em passin per sobre. Sento que el del costat comenta que anem a 3:30! He de baixar el ritme o ho pagaré.

Molt aviat veig ja que avui no faré marca. Tot i que el temps acompanya (no fa sol), vaig molt forçat i una mica per sobre del 4'/km.

Cap al km4, en plena Gran Via, veig una rossa (en endavant LA ROSSA) que sembla portar un ritme similar al meu. Decideixo encalçar-la fent un SC a l'estil davidià... Collons amb LA ROSSA, no es deixa de cap manera.
Finalment l'atrapo, i em fixo que porta un paio davant que li fa de llebre. Ostia, aquest tio el conec. M'hi fixo millor... Sí, sí, és ell, un client de la feina (en endavant, EL CLIENT).
A EL CLIENT li dec una resposta a un correu de feina des de fa 3 setmanes!!! Què faig? Davant el dilema ètic i al no disposar del comodí del públic, em plantejo les següents opcions:
- Opció A) Adelantar-lo cagant llets tot saludant-lo "Hola i adéu". Però aquest tio corre més que jo, és capaç de perseguir-me fins el final de la cursa preguntant-me per l'afer del mail... Mal rotllo
- Opció B) No adelantar-lo i amagar-me darrere LA ROSSA la resta de la cursa
- Opció C) Saludar-lo i seguir a ritme, establint una conversa-tipus "ascensor" per no donar-li oportunitat de treure'm el tema del mail
Escullo la C. La cosa m'ha sortit bé. Em trobo corrent a 4'/km parlant de com em va anar la Marató (ell la va fer en 3h5m), perdent les forces per la boca quan és a les cames on haurien d'estar.

Cap al km6 afortunadament em deslliuro de EL CLIENT i LA ROSSA.
Km7.5: m'adelanta la llebre dels 40' corrent amb un sol braç, l'altre l'utilitza per aguantar el globus... quina ràbia aquesta demostració de sobradisme!
km 9: una escissió radical de la divisió de sords de la Once ha decidit tornar sord a tot corredor que passi per allà, amb l'objectiu de conseguir més adeptes per a la seva causa. A aquest enginy infernal el bategen amb l'innocent nom de "Power Song".

Un cop he recollit els pavellons auditius del terra i verificat que no m'he tornat sord del tot, m'adono que l'ona de xoc de "Power Song" m'ha fet perdre la punta de velocitat que portava.

No! LA ROSSA i EL CLIENT de nou! M'adelanten a falta d'1km. Per si fós poc, sento algú del públic que li crida a LA ROSSA: "Això és una dona i no aquesta panda de mariquilles"...
- Opció A) Parar i desafiar al macarra a l'estil Robert de Niro a Taxi Driver: "Are you talking to me?, Are you talking to me?"
- Opció B) prendre-m'ho com un cumpliment. Realment estava comparant la nostra plasticitat, el nostre córrer àgil i elàstic amb aquestes boniques criatures que són les marietes de la pradera.
- Opció C) aprofitar la sordesa temporal provocada pel Power Song per fer-me el suec (o millor el danès, que corren més maratons) i perdonar-li la vida a la veu-en-off.

Sembla que l'opció C és la que acabem escollint tota la colla de masclots ibèrics i algun metrosexual (res a veure amb TMB) que anem seguint a LA ROSSA com podem.

A la recta final entrem pràcticament junts, LA ROSSA, EL CLIENT i jo.
Temps: 40'29''. Ni fet expressament: el mateix temps que l'any passat!! L'any passat però vaig córrer lesionat, amb molt més sol i vaig arribar estabornit pel cop de calor sofert. És a dir, aquest any la cosa no ha sortit bé.
A sobre he perdut el calaix privilegiat sub40 per l'any que vé, o sigui que ja em puc espabilar per intentar recuperar el sub40 com sigui.

A nivell de club, s'ha viscut un nou capítol gloriós de la secció trotaeixamples del Running Claret:
- 8 hem puntuat, i amb grandíssimes marques!
- Hem ascendit a la classificació de clubs fins a la posició 21!! A més, d'aquests 21 som el club amb menys membres, lo que accentúa el mèrit! Per acabar-ho de rematar estem a molt pocs punts dels 2 següents clubs del ranking, i amb curses programades les properes setmanes.

Pel que fa a la competició a 2 entre Oriol i Joan, aquesta vegada Engalipator ha sortit victoriós d'aquesta batalla (que no de la guerra) per uns abismals/insignificants 5 segons, depèn de qui dels dos t'ho expliqui. No obstant, des d'aquí estant (Redacció del Running Claret Chronicle), sento bullir la sang del Joan. Aquesta situació em fa reviure, però en una versió millorada els apassionants i històrics enfrontaments Senna-Prost, Nadal-Federer, Michael Jordan-Larry Bird, Epi-Blas, Bob Esponja-Calamardo i altres per l'estil.

Amb en Xavi (company d'entrenaments entre setmana) no ens hem trobat abans de començar a la cursa, i finalment ha hagut de plegar al km7... L'any vinent serà la revenja, ja ho veuràs.

Pròxima cita, la bonica vila costanera de L'Hospitalet. La veritat és que des que sé que he d'anar a l'Hospi un dissabte per la nit dormo intranquil, tinc vòmits i malsons.
Només faig que veure tot de Nyetas repartint aigües adulterades al km4 i els Latin Kings Powerades plens de pixum al km8.
He augmentat la pòlissa de la meva assegurança de vida per si de cas.
A més no m'acaben de convènçer aquests circuits de 2 voltes, m'entra complexe de hamster corrent en una roda de gàbia.

Salut, cames, kms i punts pel club!

Cursa Bombers 2012 (Iban)

Hola,

Aquest cap de setmana en que només hi ha va haver un dia (dissabte no va existir) vam assistir bastants integrants del Running Claret a la Cursa de Bombers 2012.

Abans de la cursa vam fer la foto oficial i un cop més la sortida de la que per mi és la millor cursa pel que respecte a organització de Barcelona va ser força fluïda. Jo volia intentar seguir el globus de 45' però en David i en Francesc em van convèncer d'una bogeria: intentar baixar de 43' o 42 seguint el globus de 40' o 42' (jo mai he fet menys 44' ni tan sols entrenant).

Total que sortim i aviat el globus de 40' el veig desaparèixer però en canvi no veig que em passi el de 42'... Arribem al paral·lel i jo em concentro a seguir la gorra del David que veig a uns 50 metres davant meu. Després de girar a Floridablanca perdo la gorra però llavors un home del públic m'engega una bona dosi de moral, li sento dir: Mira, per allà va el globus de 42', aquests encara estan fent un gran temps. El globus 42' anava just darrera meu! Això em dóna ànims i accelero força.

Quan arribo aproximadament al km 4 les forces comencen a fallar però llavors apareix al costat meu un excompany meu de classe al Claret i em diu que com trobo. Jo li dic que vaig al límit i ell em diu que ell farà 40 i poc i que si vull el puc intentar seguir... Per tant, m'enganxo al seu costat i sabent que ell porta un bon ritme simplement intento seguir-lo.

Després de passar el km. 8 faig càlculs i m'adono que probablement faré 42:30 aprox. (no recordava que acabàvem amb baixada), m'emociono molt i intento donar-ho tot. Finalment, quan arribo a 50 metres i veig el que falten pocs segons per arribar a 42 minuts faig un sprint per intentar com sigui parar el crono a menys de 42 i ho aconsegueixo per 2 raquítics segons.

Estic satisfet i content pel temps però sobretot perquè sé que he posat el meu cos al límit (no sé si això és bo). Sóc conscient que els músculs em cremaven i les pulsacions anaven al màxim. El meu cos amb el físic actualment meu és impossible que hagués pogut anar més ràpid. Content més per saber que ho he donat tot (no com algú altre la nit anterior al Camp Nou...) que no pas pel temps.

Salut!

P.D: Ja no sé com agrair el gran suport que suposa que l'Alba m'acompanyi a les curses i a spinning i em recolzi als entrenaments. Ets la millor i l'autèntica guanyadora a totes les curses!

Cursa Bombers 2012 (Manel)

Hola a tots, mes que una cronica, que no es el meu fort, voldria ferme una reflesió a mi mateix.

Anar amb tots vosaltres a la cursa, el ambient i la molta gent que veus, tontos com tu mateix, corrent pels carrers, es lo millor, quan vam marxar cap el metro a Jaume I, i encara baixava gent del Via Laitana, ens vam para un moment a veurels i animarlos, era un gran espectacle, era gent que corria a un altre ritme, pero veure les seves cares de patiment, d'ilusió, hem va agradar moltisim. Encara que sigui una cursa amb massa gent, el proper any, tornare.

Personalment, el meu temps 50,57, esta lluny del meu objectiu, (-50) pero si soc consequent amb el que realment estic entrenan ultimament, i la qualitat dels entrenos, tinc que reconeixa que he fet un bon temps.
El meu millor moment va ser la mitja de Bcn, aqui si estaba entrenan bé. acumulant kms i 3/4 sesions setmanals.
Despres per acumulació de feina, periodo de liquidacions, etc, no he estat capaç de mantenir, la quantitat ni la qualitat dels entrenaments.
A la sortida, ecara m'enganyaba, demanen un ritme superior a les meves possibilitats, i que nomes vaig ser capaç d'aguantar durant 2,5 kms. despres vaig tenir que anar al meu ritme real, i al final vaig pagar l'esforç incial.
De totes manres, content, la primera vegada que he baixat dels 51 minuts, en tota la temporada, desde el estiu no aconsseguia aquest temps.
Ara, a entrenar mes i millor, amb una cursa al objectiu, Pineda.


Salut i cames
Manel

34a Cursa El Corte Ingles

Hola de nou,

Aquest cap de setmana algun membres del Running Claret la sempre mítica "Cursa del Corte Inglés" a Barcelona, tot i que pot ser el nom correcte de la cursa podria ser "Aparta a qui puguis per poder còrrer"...

Personalment, no és una cursa que m'agradi massa ja que el caos a la sortida és espectacular i com ja sabeu alguns les pujades i baixades a mi no m'agraden massa... Tot i això, la sensació que es viu al fer una volta a dins l'Estadi Olímpic és molt xula i gratificant. I com a catalans que som... estem parlant d'una cursa gratuïta, així que res de queixar-se...

Pel que fa al desenvolupament de la cursa, certament és que se'm va fer eterna! Durant tot el dia i la nit anteriors vaig estar patint forts dolors estomacals (per dir-ho suaument...) així que al finalitzar la cursa l'únic lloc a un volia arribar era a un bany...
A més, un any més la pujada a Montjuic se'm va fer eterna! Vaig intentar seguir el ritme constant d'en Lluís (ets una màquina! només et falta ser negre x semblar un professional!) i no vaig poder, això sí, a mitja pujada em va atrapar l'Oriol que va ser qui em va portar fins al cim (l'estadi). Ja dins l'estadi ens vam trobar amb l'Adrià amb qui també vaig còrrer durant estona.

Finalment un temps que es correspon + o - amb la meva forma actual (mig-baixa): 52:51

Salut i Km!

P.D: Agrair un cop més el recolzament de l'Alba. A més, sense ella s'hagués pogut fer foto "oficial".

Crònica Cursa Sotabranques 2012 (Julio)

Companys, com a membre representant d'aquest nostre club en la primera edició de la cursa Sotabranques, us adjunto el meu comentari/crònica/crítica:

Divendres Sant m'aixeco d'hora. Pero ben d’hora, ben d’hora perquè la recollida de dorsals es de 8 a 9 i la cursa no es precisament a prop.

Arribo al bonic i desconegut poble de Sant Feliu Sasserra a les 8:30 i aparco sense problemes. La sortida està instal·lada a la zona esportiva als afores del poble i es respira un ambient esportiu-rural molt agradable.

No hi ha cues per recollir el dorsal i la bossa de corredor, que conté la samarreta (molt cutre), una poma, el típic brik de brou Aneto i un paquet de borses d'escombraries (?).

Abans d'anar al cotxe a deixar la bossa i posar-me el dorsal, una sorpresa agradable: no em farà falta buscar un bar per prendre el cafè reglamentari perquè al costat de les taules de recollida del dorsal hi ha una altra amb coca i termos de cafè per tothom.

Després del cafè, l'obligada pixadeta als lavabos del vestidor del camp de futbol municipal i ara sí, al cotxe a concentrar-se fins a la sortida.

El dia està mig ennuvolat però no sembla que vagi a ploure ni fa fred, i no hi ha ni rastre de la boira que m'he trobat a la carretera als voltants de Vic

A les 9:15 vaig cap a la línia de la sortida. Es nota que és una cursa petita (200 inscrits), sense xip i “de poble”, no hi ha aglomeracions ni presses i l'ambient és bastant relaxat.

No obstant això veig en les cares i en les cames dels que m'envolten que hi ha prou nivell. De fet en el blog de la cursa dies abans ja avisaven: “han confirmat la presència 5 components de la selecció catalana de curses de muntanya” (jal!!!). Veig al meu al voltant noies amb cames amb molt més múscul que les meves (la qual cosa, d'altra banda, tampoc és gaire difícil). A veure com sortim dignament d'aquesta!

Una altra cosa que em sorprèn és que hi ha molts nens. Bé, uns quants, però molts en relació al nombre de corredors. A més no semblen fills de corredors “domingueros” sense cangur, sinó que van amb les seves samarretes oficials de clubs i sembla que saben on s'han ficat.

Total, a les 9:40, després del briefing i amb el retard propi d'una carrera d'aquestes característiques, petard i sortida a lo bèstia. Jo crec que en els primers 100 metres ja hi havia corredors que m'havien tret 90 d'avantatge...

Per no quedar-me amb el grup dels enderrerits, apreto els primers quilòmetres una mica més del que hagués hagut de fer. No obstant la muntanya acaba posant a cadascun en el seu lloc i la segona part de la cursa se'm fa molt dura.

A més el terreny està bastant mullat i en alguns llocs hi ha fang, pel que cal anar amb compte sobretot en les baixades.

A un parell de quilòmetres pel final m'avança un jove corredor. Tampoc és que porti un ritme impossible de seguir, així que intento enganxar-me, fins que no puc evitar que se m'escapi al final, gairebé a la recta d'arribada. Si algú té curiositat és el corredor que està just davant meu a la classificació. Nascut en 1998!!!!!

Arribo esgotat, felicito al noi com es mereix i vaig a veure si em donen una mica de beure i menjar per recuperar-me (per cert, hi havia aigua als quilòmetres 4 i 8 més o menys). Aquí hi ha una altra sorpresa agradable: en una taula donen aigua, fruita seca i trossos de plàtan i taronja, i en una altra, més gran, hi ha coca-cola, porrons amb clara i pinchos de truita de patata! I després d'aquest aperitiu, per descomptat, el bocata oficial de butifarra a la brasa.

En conclusió, una cursa molt maca, gairebé tota per corriols. No massa dura si te la prens amb tranquil·litat, encara que hi havia molts corredors de nivell. Jo estic prou satisfet amb el meu temps final: 1:08:03.

Molt recomanable encara que una mica lluny. Una prova de la meva teoria que les curses millor com menys famoses, més petites, i més lluny de Barcelona.

A córrer!

Crònica Marató Barcelona 2012 (Roger)

Estimats companys,

Aquesta crònica la vaig començar a redactar dimarts a l'aeroport de Madrid-Barajas, o sigui que ja em perdonareu si hi trobeu alguna expressió una mica "castissa"... Per cert, David, ho sento però la meva segueix sent més llarga, molt més llarga. La crònica, és clar. Som-hi...

LA MARATÓ: els preliminars
Incomptables kilòmetres recorreguts, innumerables hores d'entrenament invertides, múltiples articles llegits per elaborar la millor tàctica i arribar amb el millor moment de forma de la temporada, tantes i tantes curses preparatòries. Tot per a un únic objectiu final... la Marató.

D'altra banda, ni tirades llargues, ni entrenaments específics estrictes, ni Behobias-San Sebastiáns (opció clara i injustament sobrevalorada, la pronúncia de les seves sigles "BSS" ja ho diu tot: "vès, no n'hi ha per tant", "vès, una cursa com una altra") , ni poll-eyes en vinagre.

5 curses de 10km i 6 mitges maratons és tot el bagatge de competició acumulat aquesta temporada abans de la gran cita. És a dir, exactament el mateix que l'any passat, però havent millorat els temps en les diverses proves ;-)

Tot això però ja queda enrere i ara ha arribat el moment de la veritat, el gran moment, els 42km i 195m fatídics.

La Marató és realment diferent a la resta de curses. És la prova reina de l'ultrafons, és la última de les proves d'atletisme que es disputa en cadascun dels Jocs Olímpics i alhora és la que serveix per clausurar-los. No cal ni esmentar tota l'èpica que envolta i explica el neixement d'aquesta prova.
És la única de les distàncies en les què competim en què és imprescindible una estratègia de cursa. Les de 10km i les mitges es poden acabar amb un mínim de forma física. La Marató però és molt més exigent i requereix molta més preparació tant física com mental.
Realment és un espectacle que s'ha de viure, i si pot ser, des de dintre.
Pels que la preparen com cal (no m'hi incloc), la Marató comença 3 mesos abans del gran dia i el periode es divideix em mesocicles, microcicles i no sé quantes collonades més. El David i el Lluis us en podran donar més detalls ;-)

En el meu cas la Marató comença divendres amb la cita ineludible a Montjuïch per recollir el dorsal. Com un nen amb sabates noves m'emporto el meu pitrall i me'n torno a la feina surant sobre un núvol (metàfora, realment torno en metro).
Me n'adono amb sorpresa que no només ens han donat un pitrall (col·locació davantera) sino també un dorsal (col·locació posterior). Als membres del Running Claret no ens agrada que ens posin coses pel darrere, només pel davant, de forma que descarto posar-me el dorsal.
L'ambient de la Marató ja es palpa a l'ambient, ja no és només una línia blava pintada a l'asfalt. Falten només unes poques hores perquè un grapat de keniates la recorrin a un ritme sobrehumà perseguits per prop de 20.000 atletes blancs (SOS racisme?).

La Marató compta aquest any amb casi 20.000 inscrits (dels quals més de la meitat són estrangers), convertint-se ja en la 4ª Marató d'Europa!! I el Running Claret estarà allà!
A més hem fet valer la nostra condició de club revelació del 2011 per convèncer l'organització de fer passar la Marató pel carrer Indústria (2 carrers per sobre que l'itinerari de l'any passat), i així acostar-la a la seu social del Running Claret. Seu social que no és ni més ni menys que el Running Corner del pati vell. Presi, crec que a aquestes alçades ens mereixem quelcom més que una cantonada -> Lladó dimissió!

Superat ja el malson del poll-eye que em va fer la guitza a la Mitja de Barcelona, i com no podia ser d'una altra manera, una nova variant de collonada peüil prèn forma. El dit gros del peu dret decideix de forma unilateral, i amb nocturnitat i alevosia, no ser menys que el quart dit (propietari del poll-eye) i modificar la seva fisonomia tot agafant una tonalitat lilosa (rotllo camaleó) i augmentant considerablement el seu tamany (rotllo altres parts del cos que eventualment també ho fan, no cal donar més detalls).
Consulto l'experta en apaties de tot tipus, l'Àstrid, i em diu que d'això se'n diu un "voltadits". No ho havia sentit mai però el malparit fa un mal brutal i casi em fa anar coix. No em puc creure que em passi això a falta de tan pocs dies de la Marató...
La desesperació em fa plantejar els remeis casolans del gran mestre apotecari Txumari Alfaro però la imatge de miccionar-me directament sobre el dit del peu em provoca un rebuig frontal.
Finalment, gràcies a algun sant i segurament també al canvi de sabates, dos dies abans de la gran cita la inflor i el dolor comencen a remetre.

L'altra gran preocupació és la calor que prediuen que farà. Abonat com estic als cops de calor, decideixo posar-hi remei comprant-me una gorra marca Acme just el dia abans de la cursa. Que no es digui que no hem provat.

Impregnat ja fins el moll de l'os de la màgia maratoniana, convenço (o engalipo, segons com es miri) la familia d'anar a passar el dissabte matí a la fira del corredor. En poques paraules, més que recomanable, hi heu d'anar, està molt ben montada i t'entren ganes d'apuntar-te a totes i cadascuna de les Maratons que promocionen diverses ciutats europees. Per rematar el matí acabem dinant un bon plat de macarrons al Pasta Party de la fira.

La tarda de dissabte transcorre amb un plàcid descans tot celebrant l'aniversari del meu fill gran amb un grapat d'amics, molt tranquils tot ells, a la bolera de Diagonal Mar. Aquesta activitat em produeix una gran serenor física i espiritual i la recomano a tot maratonià de bon cor :-P

S'acosta el gran dia, és només qüestió ja de poques hores, menys de les normals perquè l'organització ha decidit que és una bona estratègia fer coincidir la cursa amb el dia que retallen una hora. Moltes gràcies organització! Això sí que és una bona pensada!
La nit no és nit, només un seguit de curts intervals d'endormiscament entre infinites consultes al rellotge-despertador de la tauleta de nit.

LA MARATÓ: el gran dia
Ja hi som, ha arribat el gran dia. Prenc la decisió d'última hora de jugar avui amb les vambes vermelles concedint-li's el privilegi de córrer la seva 3ª Marató abans de jubilar-les. Quedem amb el Lluis i el David, igual de nerviosos que jo, i baixem en cotxe fins a un punt mooooolt allunyat de Pça Espanya.
El Julio i el Francesc també deuen estar molt nerviosos perquè ens truquen fins a 2 vegades perquè encara no hem arribat...

Reunit tot l'equip davant de Las Arenas fem una primera foto oficial a la què se'ns hi afegeix el Moisès. Per a ell una Marató es pot calificar com a poc més que "una volta pel barri". És l'únic de tots nosaltres que no presenta cap símptoma de nervis.

Com que no hi ha temps per massa cosa més ens anem situant als calaixos. El Lluis, David i Francesc es col·loquen al calaix 3:30-4:00 i el Julio inexplicablement (encara no he entès la seva teoria de què recomforta això d'anar adelantant gent, això també valdria situant-se a l'últim calaix) també.

Total, em deixen sol (espero que l'any que vé ja no) al calaix 3:00-3:30, que a més es veu que surt uns minuts abans que els calaixos posteriors. Em carrego sobre les espatlles de la responsabilitat de ser l'"avanzadilla" del Running Claret i prego per no acabar sent la "retrasadilla" del grup.
Situat ja al calaix, torno a viure, igual que l'any passat, l'"efecte Dinamarca". No sé què passa amb aquest petit país però sembla que es desplacen (corredors i aficionats) en massa cada cop que hi ha una Marató. Si algú vol visitar Dinamarca, feu-ho coincidint amb alguna gran Marató europea. Tindreu tot el país per a vosaltres.
Pel poc que sé és un país petit (des de cada poble danès es pot veure el campanar del poble danès veí), independent, fabriquen galetes de qualitat i són aficionats consumats al Running. Aquí també som petits, tenim les galetes Birba i les Trias, i ens encanta el Running. Si som iguals en 3 dels 4 fets diferencials, no hauria de costar conseguir el segon objectiu :-)

A la línia de sortida em trobo un professor de la universitat, millor marca 3:30. Collons quina pressió! Això no fa més que reforçar la meva convicció que correré sense estratègia, a lo bèstia, sense conservar, a lo ruc, sense cervell, a rebentar, a morir!! Con un par de huevos (estic a Madrid-Barajas)!! VINGAAAAAA!!!

Engega la Marató!! Primer col·lapse pujant pel carrer Tarragona però res comparable als embussos acordeònics a la Ctra. de Sants viscuts els 2 anys anteriors.
A partir d'aquí, ritme ràpid, uns 4'20'' de mitja els 2 primers kms en els quals adelanto als sexy-boys del mocador americà al cap.
Pas pels 10km en 41'59'' i pels 15km en 1h03'07''. Els kms se succeeixen a un bon ritme però noto que no estic en el millor moment de forma, apareixent ja els primers símptomes de cansament sobre el km15.

Recomfortants, molt recomfortants els ànims de família i membres del Running Claret al pas per Indústria amb Sicília. Moltes gràcies a tots!
Tot girant Sardenya avall em trobo també a l'Oriol en bicicleta, que em torna a atrapar més endavant al carrer València. Molt agraït company!
Uns kilòmetres més enllà, sobre el 20, en plena Meridiana rebo els ànims de l'Ignasi. Quin gran club que som! Estem a tot arreu! Sou els millors!! Perdoneu-me...


(uns minuts i unes sorolloses mocades després ...)


Bé, crec que ja he recuperat la compostura. Segueixo.
Km21 amb 97m, mitja Marató, 1h30m11s, temps increible pels meus registres. Però lo pitjor està per venir. Això ja ho sé d'altres anys i confio en la força mental (de física en queda poca) per afrontar-ho.
Com m'ha passat més d'una vegada, confio massa en la força mental perquè si la física no acompanya, no hi ha res a fer. A partir del Km25 comença un declivi estrepitós, tot i que no tant com altres anys.
Entre el 25 i el 30 abandono els ritmes feliços per sota dels 5'/km i inexorablement veig com baixa la velocitat en picat i un munt de corredors m'adelanten. Me n'adono que molts d'aquests corredors, que havia mantingut a ritme durant prop de 25km, van molt més forts i probablement conseguiran marques properes a les 3 hores, fita ara per ara inabastable per a mi. La Marató posa a cadascú al lloc que realment li correspòn.
Sigui com sigui, jo a la meva, i m'arrossego com puc a uns vergonyants ritmes propers als 6'/km en l'últim tram del Paral·lel que sincerament se'm fa etern...

A la segona mitja he perdut 18 minuts respecte la primera, però lluny dels 25 minuts perduts l'any passat. Lectura per tant positiva.

L'entrada a meta ho compensa tot, us ho explicaran millor el David, Lluis i Francesc, per qui ha estat la primera Marató. És indescriptible. És la sensació, no, la certesa d'haver fet una cosa gran, realment gran.

Temps final: 3h 18m 49s! millorant ostensiblement la marca de l'any passat de 3h30m i més encara la de la primera Marató, 3h56m.
Més enllà de la mala, o millor dit, nul·la tàctica de carrera, el temps aconseguit és molt bo i es "motivo de honda satisfacción".

Pel que fa a la representació del Running Claret a la Marató, ens 2 paraules: Im-pressionant!
- Julio: fundador i màxima autoritat de la secció de muntanya, però a la pràctica recordman i home a batre en totes i cadascuna de les modalitats del running, ha fet un temps increible (3h17m35s) fruit a sobre d'una estratègia real de carrera, sostinguda de principi a fi. Aquests 2 últims anys hem alternat la figura del seny i la rauxa. Ell posant la rauxa l'any passat i punxant a partir del km30 mentre jo posant seny i alentint el ritme per no haver de parar. Aquest any ha estat al revés, ell sortint conservador i aguantant, i jo sortint a rebentar i punxant. Crec però que finalment he trobat un parell de noves modalitats del running on el podré destronar: running en rulos i tocant la viola de gamba: (rule-wearing-shrimp-violin-playing running) i running portant gegants amb tramuntana (giant-riding-tramuntana-blowing running).
- David/Lluis/Francesc: no hi ha paraules. Tios, cascar-se com si res la primera Marató en 3h45m no està a l'abast de qualsevol. Sou grans, molt grans. Indubtablement, això té molt més mèrit que el què hem fet el Julio i jo perquè lo fotut de la Marató és precisament afrontar el 12km finals, que no s'han fet mai, ni en els entrenaments. Tal com heu dit aquests dies, és perfectament factible que l'any vinent ens atrapeu. Només cal que us fixeu que en els darrers kms anàveu més ràpid que jo.
- Jordi: disfressat de Paco ha fet també una increible marca de 3h32m45s
- Moisès: crec que ha fet també sobre 1h30m

Acabada la cursa, comencen "los dolores". Rampes i estrabades apareixen tot al llarg de les cames. Només uns minuts de repòs estirat com un llangardaix al sol a Les Arenes mentre espero als companys consegueixen calmar el dolor.
Ens retrobem tots, corredors i animadors del Running Claret. Abraçades, petons, carícies, magrejos, vaselina, ... no segueixo. Fem la foto oficial amb la medalla penjada al coll, i cap a casa.
Esperem que el Lluis es marqui un detall i vagi a buscar el cotxe ell solet i ens vingui a recollir però no cola. Com que encara anem sobrats de cames, hi anem tots caminant i comentant les emocions viscudes.

Per la tarda obtinc un permís extraordinari per anar a fer una volta pel barri (no en modalitat Moisès) tot sol per estirar les cames i païr l'experiència viscuda. Mirant enrere, diferents flashos de la cursa em fan reviure la genial experiència. L'ambient a la ciutat ha estat realment increible, molt millor del què recordava dels 2 últims anys. Un munt de gent volcada animant. Em quedaria potser amb 3 punts: la Torre Agbar, l'Arc de Triomf i l'entrada a Pça Catalunya, on els corredors passàvem per un estret passadís entre la gent enfervorida... (gallina de piel)
Constato també la nova victòria personal contra l'arxi-enemic Coscubiela, jejeje

Dilluns... I ara què?

Si us hi fixàveu bé, el dilluns entre la multitud es podien apreciar individus amb caminars estranys i cares de dolor però alhora de satisfacció, somrises estúpides a la cara poc pròpies d'un dilluns matí. Eren els herois de la gesta del diumenge.

Per no caure en la buidor causada per l'efecte post-marató, decideixo aplicar el què anomenen "descans actiu":
- dilluns: piscina (Swimming Claret?)
- dimarts: toca anar a Madriz (Airporting Claret?)
- dimecres: spinning (Bicing Claret?)
- dijous: decideixo provar a córrer de nou. Però què hi havia dijous de diferent? No me'n recordo... Merda! Vaga General! Estarà el gimnàs obert? (Hay-que-jodersing Claret). Afortunadament sí, tot i que amb serveis mínims. Voldrà dir això que no hi ha aigua calenta a les dutxes? Ens arriscarem. Corro 10km amb el pitjor registre de la història (54m) i les cames queixant-se'm. D'acord, ho he entès, deixarem uns dies més de descans.

Genials els comentaris i cròniques publicades al llarg d'aquesta setmana. Millor encara l'emotiu video publicat pel Toni (moltes gràcies) al facebook. Oriol, espabila perquè a Mirapeix Productions li ha sortit dura competència!

Em sap greu però què millor que una Marató per publicar una crònica maratoniana ;-)

Apa, ja teniu lectura per aquesta Setmana Santa! :-)

Bones vacances, salut, cames i kms!
Roger