Data estelar...Dimarts 1 de Novembre de 2011
Eren las 6 del mati quan el despertador va començar a sonar...uffff vaig pensar però com un robot vaig començar el ritual pre-cursa dutxa, esmorzar, bossa i cap al carrer.
Aquesta vegada emprenia el camí cap a Montjuïc sol, però un cop dins al metro entre ulls clucs, rimels correguts i llengües enganxades al paladar de la gent que tornava de gresca, començava a trobar alguna persona que per las pintas que portaven vaig estar segur que eren uns penjats com jo, una miradeta a la vestimenta, una altre miradeta a las bambas (las meves son més xulas,jaja), uy! amb aquestes bambas no correràs gaire be...aixeco el cap i quan veig el personatge penso que si son per corre... però per corre davant de la policia...amb els que semblàvem corredors ens saludem una mica amb el cap i ens diem un tímid bon dia i entre tanta distracció arribem a plaça espanya.
A la parada del bus ens esperaven unes furgonetes sense finestres i sense llum al compartiment de darrera que las van batejar com furgo-patera, ens van posar a tots els que canvie'm a dins i ens van pujar cap al Castell de Montjuïc com si fossi'm immigrants il.legals.
Un cop a dalt hem col.loco el dorsal, guardo la bossa a la mateixa furgoneta que hem va pujar, contemplo una mica las vistes que hi ha i hem poso a escalfar al voltant del castell. Sento que algú diu que només falten 5 minuts i vaig buscant un lloc per quedar-me a esperar la sortida mentre estiro una mica, en aquell moment apareix en Julio amb la seva gorra, el buf de la senyera i com no amb l'aspirina a la mà, ens saludem, comencem a comentar la jugada i ens lamentem que allà no podem prendre'ns un cafè com comença a ser tradició.
La Jefa de la cursa es col.loca en posició per fer un petit discurs, el qual només van escoltar els de primera fila, però que tots vem aplaudir amb ganes. De cop i volta la gent comença a moure's...ja esta?ja hem començat? Sembla que si...doncs somii...per sorprenent que sembli vaig començar al costat d'en Julio al qual vaig intentar retenir donant-li conversa però la broma va durar 10 o 20 segons fins que hem va dir "ens veiem a l'arribada" i dit i fet.....adeu Julio!!
Els 4 primers Km van ser força tranquils en baixada i alguna pujadeta curta els quals vaig fer a un ritme conservador pensant en el que ens esperava, arribem a Entença i comença la pujada, a partir d'aquí només mirarem cap a dalt...van passant els metres i just abans de passar per sota la Illa Diagonal escolto 2 veus que hem sonen, vaig estar pensant de que hem sonaven i quan van arribar a la meva alçada vaig averiguar perquè...eren l'Arcadi Alibés i en Xavier Bonastre, amb els quals vaig aguantar un parell de Km però vaig decidir tornar a la tàctica Joan Domingo (amarrategui) pel que pogués passar a la carretera de Vallvidrera.
Seguim pujant, passem pel costat del antic camp del Espanyol, creuem Sarrià, arribem a la ronda de Dalt i enfilem la carretera de Vallvidrera, fins aquí vaig anar tirant molt millor del que podria haver imaginat, amb tot aixo ja portàvem 10km. Peró amics meus ara començava la veritable cursa, arribem a l'Avinguda de Vallvidrera. Tots aixequem el cap per assegurar-nos que el últims 6km seran la perdició per molts de nosaltres, però estem en aquesta cursa per aixo!!hem vingut a guanyar a la muntanya!!no??doncs pit, collons i cap amunt que hi falta gent.
La pujadeta es fa durilla per molts i no ho negaré per mi també, però haver estat conservador durant els primers km hem fa tenir la sensació que estic bé i que podré mantenir un ritme constant, aquí ja comencem a veure els primers que van caminant, algun aturat estirant la qual cosa no sabria dir si anima o desanima, crec que una mica de cada.
Fem un petit revol i sens presenta una pujada força pronunciada amb una paella brutal, que si hagués pujat en moto m'hauria flipat bastant, però vaig corrent i no crec que pugui plegar gaire, però des-de la part de dalt del revol escolto un "ja tardas!!!!!" aixeco el cap i veig l'Oriol vestit de ciclista i amb el móbil a la mà, no us enganyaré, va ser una gran alegria que es va transformar en energia molt possitiva (Oriol no t'emocionis massa,jejeje), saludo efusivament al Oriol, recullo l'aigüa, tiro un ull a las redbulleras i segueixo pujant.
A partir d'aquí l'Oriol i la seva bici van ser la meva hombra fins al final de la cursa. Aquests últims Km s'hem van fer eterns tot i las mentidetas motivadores de l'Oriol "vas a un ritme brutal…ja queda poc…més endavant hi ha un sc que a punxat…només fas que avançar gent(aquesta era veritat,jeje)....", el ciclista es menja un con i quasi podem cridar allò de "sa matao paco" cosa que va arrancar el somriure de més d'un espectador incluint el meu i entre somriures i mirant Montjuïc de reull, per fi arribo a l'entrada del parc d'atraccions, aquí segueixo pujant però l'emoció de saber que ja estava al final fa que pugi un pel el ritme per acabar la cursa en 1h34' i molt content de no haver-me aturat ni un moment.
Tot i els mals moments que es passen durant las fortes Pujades de la carretera de Vallvidrera, la cursa val molt la pena, l'any que ve per poc que pugui hi tornaré i us animo a participar-hi.
Dedico la cursa al Oriol pel seu suport durant el tram més dur, al Jordi Flores per venir-nos a buscar en cotxe i portar-nos a casa, i al X.V. pel qual van tots els km que he fet i fare.
Salut!!!
X.V.C
