Uf, quina pressió, aquí va:
Múltiples titulars servirien per definir la
jornada d'avui, tot i que jo me'n quedaria amb dos: "Running Claret, més que un
club" i "Manel, el retonno".
La història de fet comença setmanes enrere
amb lo que es coneix com el "complot de la samarreta", però requeriria una
crònica per sí mateixa, així que no afegiré més llenya al foc.
Cal recordar
que durant setmanes el Running Claret ha estat "al borde del abismo" per les
lluites de poder internes ("Manel dimissió", "Oriol dimissió", "volem la
samarreta ja o correràs en pilotes", etc).
Feia falta per tant una cerimònia
de reconciliació fraternal per "establir ponts de diàleg" (que bonic!) entre els
membres (no em refereixo a aquests membres, marranus!).
El dia va ser el
divendres, al "Running Corner" del pati vell. Curiosament Engalipator va arribar
més tard, quan el sector crític ja havia marxat. Aquí ho deixo.
Al tajo
(no parlo del riu)... escenari de les grans ocasions, no podria haver millor
lloc que les fonts de Montjuïch per lluïr davant el món la nostra nova
SAMARRETAAAAAAAAA!
Aquest és l'escenari també d'una altra gran gesta, la
Marató, que comença i acaba aquí. L'ambient és encara més impressionant i
sobretot més internacional. Algú més s'hi apunta? Encara hi esteu a temps
;-)
Tornant a lo que ens ocupa, avui teníem tot els factors a favor:
estrena de la samarreta, hi som tots (o casi), fa un bon dia genial per córrer,
estem tots de bon humor, ens espera un aperitiu al acabar... Vamos, que se'm
posa la "gallina de piel" (com diria el Cruyff) només començar.
Quedem
tots al peu de la torre esquerra esquerra de l'Av. Maria Cristina... Collons,
però que guapos estem!! Ara sí que som un club!! La llarga espera, la travesia
pel dessert ha valgut la pena... oi Manel?
Els membres de la comissió
pro-samarreta són felicitats per la resta de membres del club (això ho he
somiat, oi?), i per extensió, per la resta de corredors (Coscubiela i
Gebrselassie inclosos, i en aquest ordre). Els altres corredors ens miren amb
sana enveja i en un tres i no res el famós acrònim SC "Sigue Culito" o "Sigue
Calvito" acunyat pel David prèn una nova i reveladora dimensió: "Sigue
Claret"!!
Procedim al protocol habitual pre-cursa:
- aquest cop
prescindim d'assistir a una àrea d'hidratació. Cal tenir en compte que a
Engalipator ja el tenen calat i millor no buscar-li's les pessigolles a la
nombrosa comunitat xinesa.
- descoordinació important: que si un se'n va al
guardaroba, que si l'altre arriba tard i no podem fer la foto, que si l'altre...
on és ara l'altre? En aquesta matèria, no passem del "necessita millorar". Es
nota que tot i ser força gent, encara tenim mentalitat de club de barri. Ara que
som un club amb samarreta hem de cuidar aquests petits detalls.
- la falta de
coordinació ens porta a decidir fer la foto al final del cursa, origen d'un nou
debat: quedem a les fonts, quedem al Metro, quedem a les escales, ... mmmmm
(expressió tibetana de "n'estic fins els ...")
- deshidratació (eufemisme de
pixadeta). Els pobres geranis de davant del pavelló 7 de Montjuïch s'han salvat
aquesta vegada. No poden dir el mateix les hortènsies de la Plaça Univers que,
després de mesos de sequera, han estat sotmeses sense pietat a un excés de
"pluja àcida"
- escalfament (eufemisme de "fer el panoli per semblar un
professional"). En aquest pas es va notant recentment una disparitat d'opinions
entre els membres del Running Claret. Alguns opten pel tradicional trot per fer
veure que escalfen. Altres ens hem passat a un altre tipus d'escalfament
ultra-ràpid i que no cansa tant, que es diu Reflex. Cal dir que aquesta segona
modalitat té cada cop més adeptes :-)
Ha arribat el moment, ens hem de
situar als calaixos... Ni curts ni peretzosos (jo una mica peretzós sí que ho
estava) ens ubiquem als calaixos respectius.
Sorprenentment (o no), la gent
en veure les nostres credencials (la samarreta) ens obre pas gentilment fins a
les posicions capdaventeres. Em consta que a algú del Claret l'han mantejat i
tot.
Un cop acabat l'homenatge espontani de les masses al nostre estimat
club, ens conjurem (m'agrada aquesta paraula) tots per fer una cursa per a la
història.
Fase "estratègia de cursa":
La clau de la cursa penso que
està en el tram de La Gran Via (km1-km4), ja que l'amplada evita els clássics
embuts inicials i és allà on s'ha d'assolir la renda suficient per contrarestar
la part final del Paral·lel i el carrer Lleida.
Fidels a les tàctiques
d'equip, quedem amb el Julio d'anar-nos fent de llebre mutuament i apretar al
entrar a Gran Via...
Busco instintivament la banderola dels 40 minuts (serà
una bona referència) però no la trobo: la Jean Bouin també està de
crisi?
Fase de "relaxació":
Són els segons previs a l'inici de la
cursa. La ment ha d'estar en sintonia amb el cos, cosa que casi mai passa.
Un
cop ubicats al calaix i sense de via d'escapatòria, la ressignació preval i
l'única opció és la "fugida endavant". Potser expressió la va crear un runner
savi però mandrós ja col·locat dins el calaix de sortida?
Aquesta vegada no
m'agafaran desprevingut. Em tapo les orelles no fós cas que hagi arrelat la
costum de fer una "mascletá" com a senyal de sortida, com ja va passar a la
cursa del Clot.
La gent de cop comença a córrer i jo, amb les mans a les
orelles (espero no haver sortit en cap foto), ni m'he enterat que la cursa ha
començat... Mmmmm... "una mala sortida", com dirien a la Fórmula1. No passa res,
poso la ment en blanc tal i com em vaig aprendre a les meves últimes vacances al
Tibet i em concentro simplement en córrer. Començo a adelantar corredors i més
corredors però ni rastre encara de la banderola. Em dic que la propera cursa
correré amb ulleres.
Primer kilòmetre caòtic, com era de preveure però
conseguim entrar a la Gran Via (Km1) en 4 minuts clavats. No anem
malament.
Aquest és el moment! Julio, ara toca can... Julio? Julio?
El
Julio s'ha près massa al peu de la lletra lo del canvi de ritme al entrar a Gran
Via i el veig desaparèixer com un coet. Coño, es que me dejáis solo!! No el
tornaré a veure fins un cop acabada la cursa.
La veritat és que
personalment no hi ha hagut masses anècdotes destacables durant la cursa. Només
destacaria brutal embestida d'un corredor a una noia que ha decidit creuar sense
ni mirar (això ja és un clàssic de tota cursa) i que he estat a punt de treure
el Maxifuel per via oral al carrer Lleida al tenir que fer un "gràcil" saltiró
per no fotre'm de cap contra un cono que no sé d'on t'ha sortit.
La pujada al
Paral·lel se m'ha fet menys dura del què esperava i el mateix puc dir del tram
final de pujada. També és cert que el ritme per sota de 4'/km que portava a la
primera meitat no l'he pogut aguantar a la segona.
Tot i així, força
content, és la tercera millor marca en 10km rebaixant el temps de la Jean Bouin
en 2 minuts respecte l'any passat.
Destacar també les ganes amb què ens
hem quedat tots de veure l'exemplar de SC del què el David tant ens ha parlat al
final de la cursa.
Del esmorzar/aperitiu a Can Pep no cal dir res.
Genial! L'esmorzar, no el Pep... bueno, va, el Pep també.
Pròxima cita
(amb samarreta): 18 de desembre simultàniament a Vilanova (Mitja) i en algun
altre lloc de la geografia catalana que no recordo.
Apa, cames,
samarretes i kms!
Roger Almo Poch
