Jean Bouin 2011 (David)

Hola,

Aquesta vegada jo també faré crònica de la Jean Bouin perquè crec que l'ocasió s'ho mereix.

No voldria oblidar demanar permís al senyor Poch per escriure unes lineas...desde la sala de màquines escolto un...Permiso concedido!!...pues pa lante no..

Arribo amb la moto a plaça espanya ( ho escric en minúscula per motius obvis) cap a las 7:50 pelat de fred i pensant on podré prendre un cafetó m'entres espero a la resta de la tropa. Durant la busca i captura d'un bar hem trobo al Julio davant del Hotel i decidim anar a prendre un cafè, de fet a prendre'l jo ja que en Julio ja ho havia fet, ell s'encarregara de convidar-me,jejeje...gracies Julio!!

Arriba l'hora de la quedada a la torre esquerra, mirant cap a la muntanya pels més despistats, i comença el degoteig de membres amb els seus membres del Running Claret(no se qui portava a qui), tots equipats amb la nova i única samarreta del nostre estimat club...pero....aqui hi falta algú, començo a comptar Toni 1, Joan 2, Manel 3, Roger 4, 5,6,7,8,9,10...10? no havíem de ser 11? torno a comptar....i aleshores si...faltava 1, tots sabeu qui havia de ser...doncs si faltava l'Iban popularment conegut com Dark-runner, però aquesta vegada no va ser per culpa d'haver passat una mala nit sinó que va tenir problemes logístics que va sol.lucionar perfectament tal i com ho descriu a la seva crònica. Ens quedem sense foto inicial ja que la fotògrafa oficial va patir un petit accident domestic...Pili, espero que no sigui res.

Comencem la pujada cap a la font i aquí ja cadascú a la seva bola, uns al guarda-roba, uns altres a canviar l'aigua de las olives i d'altres mirant a la resta de mortals per sobre l'espatlla de la nova samarreta. Un cop tots ja hem fet el que havíem de fer sembla que ens posem a escalfar en diverses modalitats, els que escalfen donant voltes a la font per veure com esta el panorama, els que estiren una mica perquè diuen que fan servir els 2 primers km per escalfar i els que fan servir escalfadors químics (réflex), només ens falta algú que faci servir mantes tèrmicas com els formula 1. Al costat de la font regalen Maxi fuel (gel energètic), tots pensem i comentem que això sortira per dalt o per baix però l'agafen i ens el foten per si funciona..."ja veuràs avui" hem dic a mi mateix.

Només queden uns 10 minuts pel tret de sortida i ens anem col.locant als calaixos assignats, l'Oriol sembla que tingui pressa perquè cada vegada el veig més endavant del calaix i decideixo anar amb ell perquè no es senti sol ni abandonat i no us enganyaré per intentar tenir el mínim de transit a la sortida, tot i aixi tardem quasi un minut en creuar la linea, a partir d'aquí comença el caos circulatori durant quasi 2km els quals els faig amb l'Oriol com a parella de ball i a un ritme més que digne (4'15''km), un payo pregunta si es pot enganxar a mi ja que s'ha deixat el cronometre i li sembla que vaig a un ritme semblant al seu, li dic que ell mateix....pero que corra el aire!! l'Oriol hem diu que baixa el ritme i que tiri...miro a banda i banda però no veig res interessant que vagui més lent que jo, penso que a tingut un atac de prudència, que avui tornara a baixar el temps i segueixo a la meva...aixo vol dir que m'he passat 8 km amb la companyia d'un sol membre...el meu. Segueixo anant a un bon ritme i hem sembla que podré aguantar fins al final amb tot aixo ja estàvem quasi a mig paral.lel i de cop ens avançar un SC sense posar l'intermitent ni res, ho poso en majúscules perquè era molt motivador, però a aquelles alçades només aconsegueix arrancar algun somriure dels presents...no se si va ser l'emoció o l'esforç que estava fent però el Maxi fuel dels collons va començar a bellugar i amb la cara de cul que tinc no sabia si pujar o baixar, aixo hem va fer baixar el ritme durant 1km ven bo tot i aixi vaig aconseguir mantenir-lo a dins fins al final de la cursa que la vaig acabar en 43'38'' patint més del que m'hagués agradat però content amb el crono.

Un com varem arribar tots, ara si, sessió de fotos, ara cap aquí ara cap allà,no m'agafis de la dreta que es el meu costat dolent...etc, al final tots molt guapus i cap al Pep a esmorzar i a fer uns bons riures ;)

El tret diferencial per mi en aquesta cursa es que com l'any passat he estrenat la gorra de "Posa't la gorra" de l'associació AFANOC, i espero poder seguir fent-ho durant molts anys. Us animo a tots a participar-hi!!!

Posa’t la Gorra!!!!!

X.V.C

88 Jean Bouin

Hola a tots,

Aquesta cop la meva crònica serà curta (espero).
Aquest diumenge passat em va passar una cosa que no m'havia passat mai a cap cursa: em vaig deixar el dorsal a casa! Sort que havia matinat força i vaig tenir temps de tornar a agafar la moto, anar fins a casa, despertar a l'Alba que es deuria pensar que algú entrava a robar i recollir el dorsal.

Respecte a la cursa, vaig seguir la tàctica SCL (Sigue culo Lluís) que va ser de gran utilitat! Gràcies al Lluís i a la seva gran capacitat de mantenir un excel·lent ritme constant vaig ser capaç de fer un temps bastant superior a les meves expectatives, tot i que també vaig forçar molt més del que volia... Gràcies Lluís!

La cursa és força divertida i personalment vaig notar menys acumulació de gent; tot i que no acabo d'entendre la mania que tenen els organitzadors de curses de fer els últims 2 o 3 km. de pujada! La setmana passada igual a Cerdanyola! Jo hauria de crear una lliga paral·lela de curses nocturnes i que acabin amb baixada...

Fins la propera.

Salut i Independència!

Iban.

P.D: Agrair el recolzament com sempre de l'Alba i disculpar-me a la resta de l'equip per arribar tard perquè em vaig deixar el dorsal a casa.

88 JEAN BOUIN- 27-11-2011 (Per Roger Poch)

Uf, quina pressió, aquí va:

Múltiples titulars servirien per definir la jornada d'avui, tot i que jo me'n quedaria amb dos: "Running Claret, més que un club" i "Manel, el retonno".

La història de fet comença setmanes enrere amb lo que es coneix com el "complot de la samarreta", però requeriria una crònica per sí mateixa, així que no afegiré més llenya al foc.
Cal recordar que durant setmanes el Running Claret ha estat "al borde del abismo" per les lluites de poder internes ("Manel dimissió", "Oriol dimissió", "volem la samarreta ja o correràs en pilotes", etc).
Feia falta per tant una cerimònia de reconciliació fraternal per "establir ponts de diàleg" (que bonic!) entre els membres (no em refereixo a aquests membres, marranus!).
El dia va ser el divendres, al "Running Corner" del pati vell. Curiosament Engalipator va arribar més tard, quan el sector crític ja havia marxat. Aquí ho deixo.

Al tajo (no parlo del riu)... escenari de les grans ocasions, no podria haver millor lloc que les fonts de Montjuïch per lluïr davant el món la nostra nova SAMARRETAAAAAAAAA!
Aquest és l'escenari també d'una altra gran gesta, la Marató, que comença i acaba aquí. L'ambient és encara més impressionant i sobretot més internacional. Algú més s'hi apunta? Encara hi esteu a temps ;-)

Tornant a lo que ens ocupa, avui teníem tot els factors a favor: estrena de la samarreta, hi som tots (o casi), fa un bon dia genial per córrer, estem tots de bon humor, ens espera un aperitiu al acabar... Vamos, que se'm posa la "gallina de piel" (com diria el Cruyff) només començar.

Quedem tots al peu de la torre esquerra esquerra de l'Av. Maria Cristina... Collons, però que guapos estem!! Ara sí que som un club!! La llarga espera, la travesia pel dessert ha valgut la pena... oi Manel?

Els membres de la comissió pro-samarreta són felicitats per la resta de membres del club (això ho he somiat, oi?), i per extensió, per la resta de corredors (Coscubiela i Gebrselassie inclosos, i en aquest ordre). Els altres corredors ens miren amb sana enveja i en un tres i no res el famós acrònim SC "Sigue Culito" o "Sigue Calvito" acunyat pel David prèn una nova i reveladora dimensió: "Sigue Claret"!!

Procedim al protocol habitual pre-cursa:
- aquest cop prescindim d'assistir a una àrea d'hidratació. Cal tenir en compte que a Engalipator ja el tenen calat i millor no buscar-li's les pessigolles a la nombrosa comunitat xinesa.
- descoordinació important: que si un se'n va al guardaroba, que si l'altre arriba tard i no podem fer la foto, que si l'altre... on és ara l'altre? En aquesta matèria, no passem del "necessita millorar". Es nota que tot i ser força gent, encara tenim mentalitat de club de barri. Ara que som un club amb samarreta hem de cuidar aquests petits detalls.
- la falta de coordinació ens porta a decidir fer la foto al final del cursa, origen d'un nou debat: quedem a les fonts, quedem al Metro, quedem a les escales, ... mmmmm (expressió tibetana de "n'estic fins els ...")
- deshidratació (eufemisme de pixadeta). Els pobres geranis de davant del pavelló 7 de Montjuïch s'han salvat aquesta vegada. No poden dir el mateix les hortènsies de la Plaça Univers que, després de mesos de sequera, han estat sotmeses sense pietat a un excés de "pluja àcida"
- escalfament (eufemisme de "fer el panoli per semblar un professional"). En aquest pas es va notant recentment una disparitat d'opinions entre els membres del Running Claret. Alguns opten pel tradicional trot per fer veure que escalfen. Altres ens hem passat a un altre tipus d'escalfament ultra-ràpid i que no cansa tant, que es diu Reflex. Cal dir que aquesta segona modalitat té cada cop més adeptes :-)

Ha arribat el moment, ens hem de situar als calaixos... Ni curts ni peretzosos (jo una mica peretzós sí que ho estava) ens ubiquem als calaixos respectius.
Sorprenentment (o no), la gent en veure les nostres credencials (la samarreta) ens obre pas gentilment fins a les posicions capdaventeres. Em consta que a algú del Claret l'han mantejat i tot.
Un cop acabat l'homenatge espontani de les masses al nostre estimat club, ens conjurem (m'agrada aquesta paraula) tots per fer una cursa per a la història.

Fase "estratègia de cursa":
La clau de la cursa penso que està en el tram de La Gran Via (km1-km4), ja que l'amplada evita els clássics embuts inicials i és allà on s'ha d'assolir la renda suficient per contrarestar la part final del Paral·lel i el carrer Lleida.
Fidels a les tàctiques d'equip, quedem amb el Julio d'anar-nos fent de llebre mutuament i apretar al entrar a Gran Via...
Busco instintivament la banderola dels 40 minuts (serà una bona referència) però no la trobo: la Jean Bouin també està de crisi?

Fase de "relaxació":
Són els segons previs a l'inici de la cursa. La ment ha d'estar en sintonia amb el cos, cosa que casi mai passa.
Un cop ubicats al calaix i sense de via d'escapatòria, la ressignació preval i l'única opció és la "fugida endavant". Potser expressió la va crear un runner savi però mandrós ja col·locat dins el calaix de sortida?
Aquesta vegada no m'agafaran desprevingut. Em tapo les orelles no fós cas que hagi arrelat la costum de fer una "mascletá" com a senyal de sortida, com ja va passar a la cursa del Clot.

La gent de cop comença a córrer i jo, amb les mans a les orelles (espero no haver sortit en cap foto), ni m'he enterat que la cursa ha començat... Mmmmm... "una mala sortida", com dirien a la Fórmula1. No passa res, poso la ment en blanc tal i com em vaig aprendre a les meves últimes vacances al Tibet i em concentro simplement en córrer. Començo a adelantar corredors i més corredors però ni rastre encara de la banderola. Em dic que la propera cursa correré amb ulleres.

Primer kilòmetre caòtic, com era de preveure però conseguim entrar a la Gran Via (Km1) en 4 minuts clavats. No anem malament.
Aquest és el moment! Julio, ara toca can... Julio? Julio?
El Julio s'ha près massa al peu de la lletra lo del canvi de ritme al entrar a Gran Via i el veig desaparèixer com un coet. Coño, es que me dejáis solo!! No el tornaré a veure fins un cop acabada la cursa.

La veritat és que personalment no hi ha hagut masses anècdotes destacables durant la cursa. Només destacaria brutal embestida d'un corredor a una noia que ha decidit creuar sense ni mirar (això ja és un clàssic de tota cursa) i que he estat a punt de treure el Maxifuel per via oral al carrer Lleida al tenir que fer un "gràcil" saltiró per no fotre'm de cap contra un cono que no sé d'on t'ha sortit.
La pujada al Paral·lel se m'ha fet menys dura del què esperava i el mateix puc dir del tram final de pujada. També és cert que el ritme per sota de 4'/km que portava a la primera meitat no l'he pogut aguantar a la segona.

Tot i així, força content, és la tercera millor marca en 10km rebaixant el temps de la Jean Bouin en 2 minuts respecte l'any passat.

Destacar també les ganes amb què ens hem quedat tots de veure l'exemplar de SC del què el David tant ens ha parlat al final de la cursa.

Del esmorzar/aperitiu a Can Pep no cal dir res. Genial! L'esmorzar, no el Pep... bueno, va, el Pep també.

Pròxima cita (amb samarreta): 18 de desembre simultàniament a Vilanova (Mitja) i en algun altre lloc de la geografia catalana que no recordo.

Apa, cames, samarretes i kms!

Roger Almo Poch

5 milles de Cerdanyola

La tarda de dissabte era una tarda grisa i plujosa. D'aquelles tardes en que t'agradaria no sortir del sofà/llit i veure tota la sèrie de pel·lícules de "No sin mi hija" I, II, III, IV i V d'Antena 3...
Però no, resulta que estava inscrit a les 5 milles de Cerdanyola i tocava anar a còrrer una estona... Així que l'Alba i jo vam arribar a Cerdanyola a recollir el dorsal mentre queixa un bon xàfec i per tant ens vam haver de refugiar a un bar a fer una coca-cola i un cafè. Curiosament els propietaris dels bar eren xinesos i curiosament al cap d'un quart d'hora d'estar allà la cambrera va passar per totes les taules a cobrar perquè hi havia 2 membres d'una taula que havien marxat sense pagar; perquè sabia que cert personatge no estava inscrit a la cursa sinó hauria estat una aposta segura com a possible culpable del "sinpa".

Quan mancaven aproximadament 20 minuts per començar la cursa va deixar de ploure, cosa que vaig agrair moltíssim. La cursa va ser ràpida i bonica. Es tractava de donar 2 voltes a un circuit on tot el primer tram era baixada i tot el segon pujada, no cal dir que la pujada a la segona volta va ser infernal. A la sortida crec que em va passar un fet que fins ara no m'havia passat a cap cursa: com que no hi havia gaire gent em vaig col·locar a les primeres files per prendre la sortida. Jo fins ara sempre estava acostumat a tenir la sensació que durant les curses i especialment als primers metres sempre avançava a molta gent, doncs aquest cop no va ser així ja que durant el primer quilòmetre em va avançar absolutament tothom: gran, petits, homes, dones, prims, gordos, llargs, curts... tots i totes... en aquells moments vaig pensar: tranquil, al final de la cursa ja veuràs com els avances tu (no me llames iluso, porque tenga una ilusión...)

Finalment vaig arribar content perquè no m'havia mullat durant la cursa i sobretot perquè com la cursa no havia estat gaire llarga els dits dels peus m'havien respectat i no m'havia tornat a fer les esgarrifoses ferides de l'última vegada. El temps no va ser fantàstic (37:48) però suficient, al cap i a la fi no tinc previst dedicar-me professionalment a l'atletisme...


P.D: Agrair un cop més a l'Alba que m'acompanyés a passar a fred a Cerdanyola. Ets la millor!

CURSA 10K DEL CLOT (Per Roger Poch)

Aquest matí s'ha convocat l'equip triple-A (segons recent calificació de Standard and Poor's) del Running Claret, formada per Oriol Mirapeix ("Er niño der paraguas" o "Engalipa que fa fort" i conegut a l'estranger com a "Engalipator"), David Montserrat ("Er niño der calendario") i Roger Poch ("Almorunner amb preplàtan", que sembla el nom d'un quadre de Miró).

Seguim per tant sent fidels a la màxima "Cap cursa sense el Running Claret", que és una adaptació de la popular "Cap balcó sense senyera".

Aquest cop l'objectiu era doblement ambiciós, "con dos cojones" que diuen més enllà de l'Ebre:
1. igualar la gesta dels rain-runnners (mal anomenats "pollos mojaos" per alguns envejosos) de la Sagrera de fa una setmana. En el meu cas cal intentar tornar a baixar dels 40 minuts per demostrar-me que no va ser casualitat :-)
2. fer honor a una samarreta que ..., de fet encara no hi és, però està al caure, ... o no, no sé, ningú ho sap...

Ens citem amb el membre (no sigueu malpensats) conegut com Engalipator, o sigui l'Oriol, davant de casa per anar xino-xano (avui la cosa anava de xinos com es veurà) fins la cursa. Seria altament ridícul per uns runners consumats com nosaltres haver d'agafar el Metro per fer una parada. Quedem amb l'altre membre, "er der calendario", o sigui el David, al lloc de la cursa.

Enseguida ens adonem que avui no es donen les condicions meteorològiques òptimes per a uns "rain-runners": pluja, vent, fred, llamps, trons, tornados, etc. de forma que haurem de lluitar un cop més contra els elements... Mola!

Un cop arribats al punt de trobada ens trobem al Pere (amic del David, del basket Claret, personalment no el coneixia), que és la seva primera cursa després d'una llarga temporada sense córrer.

Passem a l'àrea d'hidratació corporal, una cafeteria de barri regentada, com no, per xinesos. Un cop hidratats, Engalipator fa de les seves aplicant la famosa tècnica ancestral anomenada "sinpa". Quan ja estem fora el carrer sento uns crits "desgarradors" en xinès (el diferencio perfectament del taiwanès) a l'estil "Tenko" (ai no, que aquests eren en japonès). Com és sabut per tothom, els xinesos a més de ser molts, són ràpids i "traiciunerus". Total, aquesta vegada Engalipator no se surt amb la seva i es veu obligat no només a pagar els cafès sinó també un peatge adicional per tal que la mafia xinesa del Clot li perdoni la vida. Primera en la frente.

Veient que cauen unes tímides gotes (bo), intentem convocar els esperits de la pluja ballant a lo All Blacks (patètic) com posesos. Pos eso, seguim ballant, però conseguim l'efecte contrari, para de ploure (dolent). El cel segueix tapat (bo), fot rasquilla (bo) però molta xafogor (dolent). Entre tant "bo" i tant "dolent" ja no sabem què pensar, que sigui el que Déu vulgui.

Anem per feina, ostia quina mandra, ens ubiquem als calaixos corresponents (Engalipator no consegueix aquesta vegada cap víctima innocent que el tapi amb el paraigües, normal, no plou) i comença el compte enrere.
Estic tot just a la 4ª fila, veient les calves dels corredors d'èlit (no parlo massa perquè d'aquí res estaré igual, vull dir amb calva, no a l'èlit). Ni em plantejo però fer un SC (Sigue Calvito).
El tret de sortida ens deixa sords a tots (incloent els veïns de les 18 mansanes adjacents), se senten nens plorant, pavellons auditius despresos, etc. Triguem uns segons a recuperar-nos de l'ensurt i ... a córrer!

Km1: 3'29"!!!! Ni ens el meus somnis més humids (de suor, ... marranus) hagués pensat en aquest temps de pas! I aquesta vegada juro per Snoopy que ningú ha retallat el circuit. Vas a parar? Massa ràpid, calma nano, amarra los caballos.
Km2: començo a regular (forma professional de dir que ja vaig cansat i no puc córrer tant). Segueixo bastant per sota dels 4'/km.
Km4: se m'ha enganxat a "rebufu" un individu que va tota l'estona esbufegant i escupint. Penso "quin tio més desagradable, l'he de deixar enrere". En una vida anterior devia ser una rèmora perquè no hi ha forma de treure-me'l de sobre.
Km5: crec que els faig amb poc més de 19 minuts, però vaig més carregat de cames que a la Sagrera. Tot i així he fet un canvi de ritme i finalment m'he desempellegat de l'esbufegador. Encara falta lo pitjor, la pujada al Km8.
Km5-9: baixo el ritme, em trobo cansat però cagumtot, cal seguir endavant.
Km10: Resulta malauradament que la pujada del Km8 no era la última sino que n'hi ha una altra poc abans de la meta, que m'acaba estomacant de valent. A sobre torno a sentir una bufera desagradablement familiar o familiarment desagradable, depèn de com es miri. És ell? Esprinto (si se li pot dir així) perquè no em guanyi. Finalment la bufera i el seu propietari entren després a la meta. Em giro amb cara burleta per veure-li la cara i... Merda, NO era ell! :-)

Resultats: no els sé segur, a hores d'ara no estan publicats encara, però:

Oriol: casi millor marca, no tant bona com la Sagrera però propera
David: tot i lesionar-se al Km8 ha decidit seguir i increïblement ha conseguit la seva millor marca. En endavant li direm "David - No hay dolor". Imagineu-vos què fara quan no li fagi mal res. Que s'aparti el Gebreselassie! I el Coscubiela també!
Roger: crec que he fet un temps molt semblant al de La Sagrera, inferior a 40 minuts.

Personalment, haver fet 2 curses seguides per sota de 40 minuts és simplement increible. Estickamasurtu!!!
Només dir que he quedat davant de la primera dona (sense ànims de ser masclista però, com pot ser que no hi hagi cap dona que corri més que un almorunner de pa sucat amb oli com jo? Perdoneu però algú ho havia de dir), i a diferència de La Sagrera, avui no hi havia cursa de la Dona que expliqués aquesta anomalia. M'estic plantejant una operació de canvi de sexe, aviam si encara rasco alguna medalla.

També és veritat que el patiment és important, molt important, i en començo a estar cansat (mai millor dit) d'anar treient el fetge per la boca i pendent del crono constantment. Crec que la Jean Bouin me la prendré d'una altra manera, porque yo lo valgo...

El post-cursa, genial com sempre, davant d'un cafè amb llet en una Boulangerie (on de moment encara no hi ha xinos), amb la satisfacció de la feina ben feta i preparats pel merescut descanso del guerrero (o no).

Anecdòtic, per si m'havia quedat amb ganes de córrer sota la pluja, ho he fet hores més tard tot tornant del Forum per anar a buscar el cotxe que el tenia aparcat allà on Cristu va perdre l'espardenya.

Apa, propera cita, ara sí, massiva, Jean Bouin.

Salut i cames!
Roger

CURSA 10K DE LA SAGRERA (per Roger Poch)

Bones runners,

Matí èpic el d'avui pels pocs membres del Running Claret que han gosat presentar-se a la línia de sortida dels 10Km de La Sagrera. No m'acarnissaré amb els esquirols que han preferit quedar-se babejant al llit...

Després de llevar-me havent sentit ploure tota la nit (cagumtot!) inicio el ritual habitual pre-cursa: buscar la "samarreta i pantalons de la sort" a l'armari, plàtan de rigor, visita al senyor Roca, etc. Segueix plovent... El mega-reporter Oriol Mirapeix (mig convalescent d'un refredat) i un servidor ens trobem a les 9h la parada de Sagrada Familia enmig d'un xàfec de caldéu.

La cursa comença a les 10h i, oh sorpresa, aquest any han posat calaixos... Increible tractant-se d'una cursa de barri! Això ja ens han comentar ahir al anar a recollir el dorsal i samarreta groga (un nou senyal que ens cal samarreta oficial ja que aquesta es confón amb la dels Llops), per cert xulíssima i grandíssima. La meva talla L crec que li aniria bé a l'Oriol!

Arribats a la Sagrera el xàfec no remet sino al contrari, a més fot un fred considerable. Ens n'anem a hidratar (cafè) i a fer temps.

A falta de 10 minuts per les 10h ens ubiquem als calaixos. L'Oriol no sé com s'ho fot però engalipa a un pobre espectador per tal que el tapi amb el seu paraigües. Total, tots els corredors mullant-nos i fotent-nos de fred a la sortida i l'Oriol en plan senyor, com els pilots de MotoGP amb la massissa de torn que els hi aguanta el paraigües. Llàstima de no haver-li fet una fotot en aquell moment. Manel, on estaves? :-)

Comença la cursa, caos inicial típic, penya corrent a lo boig que els acabes enganxant abans del segon kilòmetre treient el fetge, etc. L'anècdota de la jornada (pluja torrencial a banda) vé però més endavant. Ràpidament com és habitual em desoriento i tot i haver corregut la cursa l'any passat noto que no estem passant pels mateixos llocs.

Passem pel km2, 5:55minuts... Cómorl? No pot ser! Menys de 3minuts el km?? Com que m'ho crec tot se m'accentua una somrisa a la cara, trec pit i tiro endavant. A partir d'aquest punt, els temps segueixen sent surrealistes... Pas pel Km5, 17:58! Algo no m'encaixa, vaig ràpid però no tant. Precisament en el pas pel km5 m'emporto per davant un energúmen que decideix travessar el carrer paraigües en mà, sense mirar ni adonar-se que estem baixant la recta d'arribada a tota llet. Total: el trec de davant "amistosament" i acaba anant per terra. M'ha sabut greu però a qui se li acut travessar així enmig d'una cursa? Mentre m'allunyava anava sentit insults del públic cap a l'individu...

La segona volta al circuit resulta ser lleugerament diferent de la primera. Mmmmm, alguna cosa fa pudor.

Apretada final sota encara una pluja que no ha parat ni un moment: temps final 38'03'', millor marca. Tot just arribat a la cursa i mentre el cos es comença a refredar ràpidament, començo a sentir els primers comentaris d'altres corredors: "Escolta, t'encaixa el temps que has fet? El meu GPS em diu que hem fet uns 360m menys".
Se n'afegeix un altre dient "crec que el cotxe que anava davant s'ha equivocat de ruta a la primera volta i ha retallat el circuit". En vé un altre: "No, jo anava amb el grup de davant i sé el que ha passat. El primer corredor no ha seguit el circuit (se suposa que per error de l'organització) i ha retallat per una cantonada que no tocava... i tota la resta com borregos l'han seguit"
Merda! Era massa bonic!

Es comença a sentir que championchip calcularà els temps equivalents als 10Km a partir dels ritmes de cadascú, de forma que en aquell moment no sabem realment les marques oficials.
En el cafetó post-cursa l'Oriol i jo fem un pacte de silenci i ens conxorxeim per no fer pública aquesta anècdota però finalment com som bona gent, i sobretot perquè championchip ja ha publicat els resultats extrapolats a 10km, decidim explicar la veritat dels fets. :-)

Finalment tot i la pluja hem conseguit uns registres magnífics:
Oriol: 46'41'' (20'30'' als 5km)
Roger: 39'38'' (17'58'' als 5km)

L'èxtasi dels resultats ens ha dut a equivocar-nos en el recorregut de tornada a casa, agafant la línia 1 fins a Navas en comptes de la 5.

Quan trobi un moment intento publicar la crònica al blog. De moment us la passo per correu.

Pròxima cursa: el Clot la setmana vinent, esperem que sense pluja.

Força cames, amb pluja i sense!
Roger

CURSA DE L'AMISTAT 2011

Data estelar...Dimarts 1 de Novembre de 2011

Eren las 6 del mati quan el despertador va començar a sonar...uffff vaig pensar però com un robot vaig començar el ritual pre-cursa dutxa, esmorzar, bossa i cap al carrer.

Aquesta vegada emprenia el camí cap a Montjuïc sol, però un cop dins al metro entre ulls clucs, rimels correguts i llengües enganxades al paladar de la gent que tornava de gresca, començava a trobar alguna persona que per las pintas que portaven vaig estar segur que eren uns penjats com jo, una miradeta a la vestimenta, una altre miradeta a las bambas (las meves son més xulas,jaja), uy! amb aquestes bambas no correràs gaire be...aixeco el cap i quan veig el personatge penso que si son per corre... però per corre davant de la policia...amb els que semblàvem corredors ens saludem una mica amb el cap i ens diem un tímid bon dia i entre tanta distracció arribem a plaça espanya.

A la parada del bus ens esperaven unes furgonetes sense finestres i sense llum al compartiment de darrera que las van batejar com furgo-patera, ens van posar a tots els que canvie'm a dins i ens van pujar cap al Castell de Montjuïc com si fossi'm immigrants il.legals.

Un cop a dalt hem col.loco el dorsal, guardo la bossa a la mateixa furgoneta que hem va pujar, contemplo una mica las vistes que hi ha i hem poso a escalfar al voltant del castell. Sento que algú diu que només falten 5 minuts i vaig buscant un lloc per quedar-me a esperar la sortida mentre estiro una mica, en aquell moment apareix en Julio amb la seva gorra, el buf de la senyera i com no amb l'aspirina a la mà, ens saludem, comencem a comentar la jugada i ens lamentem que allà no podem prendre'ns un cafè com comença a ser tradició.

La Jefa de la cursa es col.loca en posició per fer un petit discurs, el qual només van escoltar els de primera fila, però que tots vem aplaudir amb ganes. De cop i volta la gent comença a moure's...ja esta?ja hem començat? Sembla que si...doncs somii...per sorprenent que sembli vaig començar al costat d'en Julio al qual vaig intentar retenir donant-li conversa però la broma va durar 10 o 20 segons fins que hem va dir "ens veiem a l'arribada" i dit i fet.....adeu Julio!!

Els 4 primers Km van ser força tranquils en baixada i alguna pujadeta curta els quals vaig fer a un ritme conservador pensant en el que ens esperava, arribem a Entença i comença la pujada, a partir d'aquí només mirarem cap a dalt...van passant els metres i just abans de passar per sota la Illa Diagonal escolto 2 veus que hem sonen, vaig estar pensant de que hem sonaven i quan van arribar a la meva alçada vaig averiguar perquè...eren l'Arcadi Alibés i en Xavier Bonastre, amb els quals vaig aguantar un parell de Km però vaig decidir tornar a la tàctica Joan Domingo (amarrategui) pel que pogués passar a la carretera de Vallvidrera.

Seguim pujant, passem pel costat del antic camp del Espanyol, creuem Sarrià, arribem a la ronda de Dalt i enfilem la carretera de Vallvidrera, fins aquí vaig anar tirant molt millor del que podria haver imaginat, amb tot aixo ja portàvem 10km. Peró amics meus ara començava la veritable cursa, arribem a l'Avinguda de Vallvidrera. Tots aixequem el cap per assegurar-nos que el últims 6km seran la perdició per molts de nosaltres, però estem en aquesta cursa per aixo!!hem vingut a guanyar a la muntanya!!no??doncs pit, collons i cap amunt que hi falta gent.

La pujadeta es fa durilla per molts i no ho negaré per mi també, però haver estat conservador durant els primers km hem fa tenir la sensació que estic bé i que podré mantenir un ritme constant, aquí ja comencem a veure els primers que van caminant, algun aturat estirant la qual cosa no sabria dir si anima o desanima, crec que una mica de cada.

Fem un petit revol i sens presenta una pujada força pronunciada amb una paella brutal, que si hagués pujat en moto m'hauria flipat bastant, però vaig corrent i no crec que pugui plegar gaire, però des-de la part de dalt del revol escolto un "ja tardas!!!!!" aixeco el cap i veig l'Oriol vestit de ciclista i amb el móbil a la mà, no us enganyaré, va ser una gran alegria que es va transformar en energia molt possitiva (Oriol no t'emocionis massa,jejeje), saludo efusivament al Oriol, recullo l'aigüa, tiro un ull a las redbulleras i segueixo pujant.

A partir d'aquí l'Oriol i la seva bici van ser la meva hombra fins al final de la cursa. Aquests últims Km s'hem van fer eterns tot i las mentidetas motivadores de l'Oriol "vas a un ritme brutal…ja queda poc…més endavant hi ha un sc que a punxat…només fas que avançar gent(aquesta era veritat,jeje)....", el ciclista es menja un con i quasi podem cridar allò de "sa matao paco" cosa que va arrancar el somriure de més d'un espectador incluint el meu i entre somriures i mirant Montjuïc de reull, per fi arribo a l'entrada del parc d'atraccions, aquí segueixo pujant però l'emoció de saber que ja estava al final fa que pugi un pel el ritme per acabar la cursa en 1h34' i molt content de no haver-me aturat ni un moment.

Tot i els mals moments que es passen durant las fortes Pujades de la carretera de Vallvidrera, la cursa val molt la pena, l'any que ve per poc que pugui hi tornaré i us animo a participar-hi.

Dedico la cursa al Oriol pel seu suport durant el tram més dur, al Jordi Flores per venir-nos a buscar en cotxe i portar-nos a casa, i al X.V. pel qual van tots els km que he fet i fare.

Salut!!!

X.V.C