Crònica Marató Barcelona 2012 (Roger)

Estimats companys,

Aquesta crònica la vaig començar a redactar dimarts a l'aeroport de Madrid-Barajas, o sigui que ja em perdonareu si hi trobeu alguna expressió una mica "castissa"... Per cert, David, ho sento però la meva segueix sent més llarga, molt més llarga. La crònica, és clar. Som-hi...

LA MARATÓ: els preliminars
Incomptables kilòmetres recorreguts, innumerables hores d'entrenament invertides, múltiples articles llegits per elaborar la millor tàctica i arribar amb el millor moment de forma de la temporada, tantes i tantes curses preparatòries. Tot per a un únic objectiu final... la Marató.

D'altra banda, ni tirades llargues, ni entrenaments específics estrictes, ni Behobias-San Sebastiáns (opció clara i injustament sobrevalorada, la pronúncia de les seves sigles "BSS" ja ho diu tot: "vès, no n'hi ha per tant", "vès, una cursa com una altra") , ni poll-eyes en vinagre.

5 curses de 10km i 6 mitges maratons és tot el bagatge de competició acumulat aquesta temporada abans de la gran cita. És a dir, exactament el mateix que l'any passat, però havent millorat els temps en les diverses proves ;-)

Tot això però ja queda enrere i ara ha arribat el moment de la veritat, el gran moment, els 42km i 195m fatídics.

La Marató és realment diferent a la resta de curses. És la prova reina de l'ultrafons, és la última de les proves d'atletisme que es disputa en cadascun dels Jocs Olímpics i alhora és la que serveix per clausurar-los. No cal ni esmentar tota l'èpica que envolta i explica el neixement d'aquesta prova.
És la única de les distàncies en les què competim en què és imprescindible una estratègia de cursa. Les de 10km i les mitges es poden acabar amb un mínim de forma física. La Marató però és molt més exigent i requereix molta més preparació tant física com mental.
Realment és un espectacle que s'ha de viure, i si pot ser, des de dintre.
Pels que la preparen com cal (no m'hi incloc), la Marató comença 3 mesos abans del gran dia i el periode es divideix em mesocicles, microcicles i no sé quantes collonades més. El David i el Lluis us en podran donar més detalls ;-)

En el meu cas la Marató comença divendres amb la cita ineludible a Montjuïch per recollir el dorsal. Com un nen amb sabates noves m'emporto el meu pitrall i me'n torno a la feina surant sobre un núvol (metàfora, realment torno en metro).
Me n'adono amb sorpresa que no només ens han donat un pitrall (col·locació davantera) sino també un dorsal (col·locació posterior). Als membres del Running Claret no ens agrada que ens posin coses pel darrere, només pel davant, de forma que descarto posar-me el dorsal.
L'ambient de la Marató ja es palpa a l'ambient, ja no és només una línia blava pintada a l'asfalt. Falten només unes poques hores perquè un grapat de keniates la recorrin a un ritme sobrehumà perseguits per prop de 20.000 atletes blancs (SOS racisme?).

La Marató compta aquest any amb casi 20.000 inscrits (dels quals més de la meitat són estrangers), convertint-se ja en la 4ª Marató d'Europa!! I el Running Claret estarà allà!
A més hem fet valer la nostra condició de club revelació del 2011 per convèncer l'organització de fer passar la Marató pel carrer Indústria (2 carrers per sobre que l'itinerari de l'any passat), i així acostar-la a la seu social del Running Claret. Seu social que no és ni més ni menys que el Running Corner del pati vell. Presi, crec que a aquestes alçades ens mereixem quelcom més que una cantonada -> Lladó dimissió!

Superat ja el malson del poll-eye que em va fer la guitza a la Mitja de Barcelona, i com no podia ser d'una altra manera, una nova variant de collonada peüil prèn forma. El dit gros del peu dret decideix de forma unilateral, i amb nocturnitat i alevosia, no ser menys que el quart dit (propietari del poll-eye) i modificar la seva fisonomia tot agafant una tonalitat lilosa (rotllo camaleó) i augmentant considerablement el seu tamany (rotllo altres parts del cos que eventualment també ho fan, no cal donar més detalls).
Consulto l'experta en apaties de tot tipus, l'Àstrid, i em diu que d'això se'n diu un "voltadits". No ho havia sentit mai però el malparit fa un mal brutal i casi em fa anar coix. No em puc creure que em passi això a falta de tan pocs dies de la Marató...
La desesperació em fa plantejar els remeis casolans del gran mestre apotecari Txumari Alfaro però la imatge de miccionar-me directament sobre el dit del peu em provoca un rebuig frontal.
Finalment, gràcies a algun sant i segurament també al canvi de sabates, dos dies abans de la gran cita la inflor i el dolor comencen a remetre.

L'altra gran preocupació és la calor que prediuen que farà. Abonat com estic als cops de calor, decideixo posar-hi remei comprant-me una gorra marca Acme just el dia abans de la cursa. Que no es digui que no hem provat.

Impregnat ja fins el moll de l'os de la màgia maratoniana, convenço (o engalipo, segons com es miri) la familia d'anar a passar el dissabte matí a la fira del corredor. En poques paraules, més que recomanable, hi heu d'anar, està molt ben montada i t'entren ganes d'apuntar-te a totes i cadascuna de les Maratons que promocionen diverses ciutats europees. Per rematar el matí acabem dinant un bon plat de macarrons al Pasta Party de la fira.

La tarda de dissabte transcorre amb un plàcid descans tot celebrant l'aniversari del meu fill gran amb un grapat d'amics, molt tranquils tot ells, a la bolera de Diagonal Mar. Aquesta activitat em produeix una gran serenor física i espiritual i la recomano a tot maratonià de bon cor :-P

S'acosta el gran dia, és només qüestió ja de poques hores, menys de les normals perquè l'organització ha decidit que és una bona estratègia fer coincidir la cursa amb el dia que retallen una hora. Moltes gràcies organització! Això sí que és una bona pensada!
La nit no és nit, només un seguit de curts intervals d'endormiscament entre infinites consultes al rellotge-despertador de la tauleta de nit.

LA MARATÓ: el gran dia
Ja hi som, ha arribat el gran dia. Prenc la decisió d'última hora de jugar avui amb les vambes vermelles concedint-li's el privilegi de córrer la seva 3ª Marató abans de jubilar-les. Quedem amb el Lluis i el David, igual de nerviosos que jo, i baixem en cotxe fins a un punt mooooolt allunyat de Pça Espanya.
El Julio i el Francesc també deuen estar molt nerviosos perquè ens truquen fins a 2 vegades perquè encara no hem arribat...

Reunit tot l'equip davant de Las Arenas fem una primera foto oficial a la què se'ns hi afegeix el Moisès. Per a ell una Marató es pot calificar com a poc més que "una volta pel barri". És l'únic de tots nosaltres que no presenta cap símptoma de nervis.

Com que no hi ha temps per massa cosa més ens anem situant als calaixos. El Lluis, David i Francesc es col·loquen al calaix 3:30-4:00 i el Julio inexplicablement (encara no he entès la seva teoria de què recomforta això d'anar adelantant gent, això també valdria situant-se a l'últim calaix) també.

Total, em deixen sol (espero que l'any que vé ja no) al calaix 3:00-3:30, que a més es veu que surt uns minuts abans que els calaixos posteriors. Em carrego sobre les espatlles de la responsabilitat de ser l'"avanzadilla" del Running Claret i prego per no acabar sent la "retrasadilla" del grup.
Situat ja al calaix, torno a viure, igual que l'any passat, l'"efecte Dinamarca". No sé què passa amb aquest petit país però sembla que es desplacen (corredors i aficionats) en massa cada cop que hi ha una Marató. Si algú vol visitar Dinamarca, feu-ho coincidint amb alguna gran Marató europea. Tindreu tot el país per a vosaltres.
Pel poc que sé és un país petit (des de cada poble danès es pot veure el campanar del poble danès veí), independent, fabriquen galetes de qualitat i són aficionats consumats al Running. Aquí també som petits, tenim les galetes Birba i les Trias, i ens encanta el Running. Si som iguals en 3 dels 4 fets diferencials, no hauria de costar conseguir el segon objectiu :-)

A la línia de sortida em trobo un professor de la universitat, millor marca 3:30. Collons quina pressió! Això no fa més que reforçar la meva convicció que correré sense estratègia, a lo bèstia, sense conservar, a lo ruc, sense cervell, a rebentar, a morir!! Con un par de huevos (estic a Madrid-Barajas)!! VINGAAAAAA!!!

Engega la Marató!! Primer col·lapse pujant pel carrer Tarragona però res comparable als embussos acordeònics a la Ctra. de Sants viscuts els 2 anys anteriors.
A partir d'aquí, ritme ràpid, uns 4'20'' de mitja els 2 primers kms en els quals adelanto als sexy-boys del mocador americà al cap.
Pas pels 10km en 41'59'' i pels 15km en 1h03'07''. Els kms se succeeixen a un bon ritme però noto que no estic en el millor moment de forma, apareixent ja els primers símptomes de cansament sobre el km15.

Recomfortants, molt recomfortants els ànims de família i membres del Running Claret al pas per Indústria amb Sicília. Moltes gràcies a tots!
Tot girant Sardenya avall em trobo també a l'Oriol en bicicleta, que em torna a atrapar més endavant al carrer València. Molt agraït company!
Uns kilòmetres més enllà, sobre el 20, en plena Meridiana rebo els ànims de l'Ignasi. Quin gran club que som! Estem a tot arreu! Sou els millors!! Perdoneu-me...


(uns minuts i unes sorolloses mocades després ...)


Bé, crec que ja he recuperat la compostura. Segueixo.
Km21 amb 97m, mitja Marató, 1h30m11s, temps increible pels meus registres. Però lo pitjor està per venir. Això ja ho sé d'altres anys i confio en la força mental (de física en queda poca) per afrontar-ho.
Com m'ha passat més d'una vegada, confio massa en la força mental perquè si la física no acompanya, no hi ha res a fer. A partir del Km25 comença un declivi estrepitós, tot i que no tant com altres anys.
Entre el 25 i el 30 abandono els ritmes feliços per sota dels 5'/km i inexorablement veig com baixa la velocitat en picat i un munt de corredors m'adelanten. Me n'adono que molts d'aquests corredors, que havia mantingut a ritme durant prop de 25km, van molt més forts i probablement conseguiran marques properes a les 3 hores, fita ara per ara inabastable per a mi. La Marató posa a cadascú al lloc que realment li correspòn.
Sigui com sigui, jo a la meva, i m'arrossego com puc a uns vergonyants ritmes propers als 6'/km en l'últim tram del Paral·lel que sincerament se'm fa etern...

A la segona mitja he perdut 18 minuts respecte la primera, però lluny dels 25 minuts perduts l'any passat. Lectura per tant positiva.

L'entrada a meta ho compensa tot, us ho explicaran millor el David, Lluis i Francesc, per qui ha estat la primera Marató. És indescriptible. És la sensació, no, la certesa d'haver fet una cosa gran, realment gran.

Temps final: 3h 18m 49s! millorant ostensiblement la marca de l'any passat de 3h30m i més encara la de la primera Marató, 3h56m.
Més enllà de la mala, o millor dit, nul·la tàctica de carrera, el temps aconseguit és molt bo i es "motivo de honda satisfacción".

Pel que fa a la representació del Running Claret a la Marató, ens 2 paraules: Im-pressionant!
- Julio: fundador i màxima autoritat de la secció de muntanya, però a la pràctica recordman i home a batre en totes i cadascuna de les modalitats del running, ha fet un temps increible (3h17m35s) fruit a sobre d'una estratègia real de carrera, sostinguda de principi a fi. Aquests 2 últims anys hem alternat la figura del seny i la rauxa. Ell posant la rauxa l'any passat i punxant a partir del km30 mentre jo posant seny i alentint el ritme per no haver de parar. Aquest any ha estat al revés, ell sortint conservador i aguantant, i jo sortint a rebentar i punxant. Crec però que finalment he trobat un parell de noves modalitats del running on el podré destronar: running en rulos i tocant la viola de gamba: (rule-wearing-shrimp-violin-playing running) i running portant gegants amb tramuntana (giant-riding-tramuntana-blowing running).
- David/Lluis/Francesc: no hi ha paraules. Tios, cascar-se com si res la primera Marató en 3h45m no està a l'abast de qualsevol. Sou grans, molt grans. Indubtablement, això té molt més mèrit que el què hem fet el Julio i jo perquè lo fotut de la Marató és precisament afrontar el 12km finals, que no s'han fet mai, ni en els entrenaments. Tal com heu dit aquests dies, és perfectament factible que l'any vinent ens atrapeu. Només cal que us fixeu que en els darrers kms anàveu més ràpid que jo.
- Jordi: disfressat de Paco ha fet també una increible marca de 3h32m45s
- Moisès: crec que ha fet també sobre 1h30m

Acabada la cursa, comencen "los dolores". Rampes i estrabades apareixen tot al llarg de les cames. Només uns minuts de repòs estirat com un llangardaix al sol a Les Arenes mentre espero als companys consegueixen calmar el dolor.
Ens retrobem tots, corredors i animadors del Running Claret. Abraçades, petons, carícies, magrejos, vaselina, ... no segueixo. Fem la foto oficial amb la medalla penjada al coll, i cap a casa.
Esperem que el Lluis es marqui un detall i vagi a buscar el cotxe ell solet i ens vingui a recollir però no cola. Com que encara anem sobrats de cames, hi anem tots caminant i comentant les emocions viscudes.

Per la tarda obtinc un permís extraordinari per anar a fer una volta pel barri (no en modalitat Moisès) tot sol per estirar les cames i païr l'experiència viscuda. Mirant enrere, diferents flashos de la cursa em fan reviure la genial experiència. L'ambient a la ciutat ha estat realment increible, molt millor del què recordava dels 2 últims anys. Un munt de gent volcada animant. Em quedaria potser amb 3 punts: la Torre Agbar, l'Arc de Triomf i l'entrada a Pça Catalunya, on els corredors passàvem per un estret passadís entre la gent enfervorida... (gallina de piel)
Constato també la nova victòria personal contra l'arxi-enemic Coscubiela, jejeje

Dilluns... I ara què?

Si us hi fixàveu bé, el dilluns entre la multitud es podien apreciar individus amb caminars estranys i cares de dolor però alhora de satisfacció, somrises estúpides a la cara poc pròpies d'un dilluns matí. Eren els herois de la gesta del diumenge.

Per no caure en la buidor causada per l'efecte post-marató, decideixo aplicar el què anomenen "descans actiu":
- dilluns: piscina (Swimming Claret?)
- dimarts: toca anar a Madriz (Airporting Claret?)
- dimecres: spinning (Bicing Claret?)
- dijous: decideixo provar a córrer de nou. Però què hi havia dijous de diferent? No me'n recordo... Merda! Vaga General! Estarà el gimnàs obert? (Hay-que-jodersing Claret). Afortunadament sí, tot i que amb serveis mínims. Voldrà dir això que no hi ha aigua calenta a les dutxes? Ens arriscarem. Corro 10km amb el pitjor registre de la història (54m) i les cames queixant-se'm. D'acord, ho he entès, deixarem uns dies més de descans.

Genials els comentaris i cròniques publicades al llarg d'aquesta setmana. Millor encara l'emotiu video publicat pel Toni (moltes gràcies) al facebook. Oriol, espabila perquè a Mirapeix Productions li ha sortit dura competència!

Em sap greu però què millor que una Marató per publicar una crònica maratoniana ;-)

Apa, ja teniu lectura per aquesta Setmana Santa! :-)

Bones vacances, salut, cames i kms!
Roger