CRÒNICA MARATÓ DE BARCELONA (David)

Una setmana de nervis i alegria......

Arriba el dilluns abans del gran dia i els nervis comencen a fer presencia, a mesura que veig aparèixer la linea blava per tot Barcelona m'adono, que si, que per fi ha arribat el moment de comprovar si tot l'entrenament dels últims mesos donara resultat. Els dies van passant, lents, molt lents, amb la línea blava clavada al cervell com molts dels meus companys, però ja som a divendres!!!aaaaaaaaah m'estic posant dels nervis!!que arribi diumenge ja collons!!

En un atac de megaplanificació canvio l'hora el mateix divendres pensant que aixi dissabte guanyaria l'hora que perdríem diumenge, com diu la cançó "no me llames iluso por tener una ilusión". M'entre m'entretinc fent aquestes tonterias i d'altres que no explicaré s'hem fa dissabte, hem llevo a una hora força decent i vaig cap a la fira del corredor a recollir el dorsal.

Allà hi havia un ambientillo xulíssim i estava a tope de gent, m'endinso a la fira per veure els estans i el "mur de las lamentacions" una paret blanca on la gent escrivia el que en aquell moment els hi passava pel cap, rollo, "no hay dolor" "Jennifer te quiero" comor?? i alguna cosa més profunda, llegint una mica el que hi havia hem ve la imatge d'algú tocant-se m'entre escrivia....hi ha cada flipat!!! Intento borra la imatge del meu cap, cosa que no hem costa gaire veien "l'ambientillo"...bambes de disseny, ultratrails, etc...

Quan estava badant per allí hem pregunten si hem vull apuntar a un sorteig per unas curses de muntanya, ni curt ni "peresos" contesto que si....pero noia no tinc bolígraf...cap problema...tinc de tot, que més vols?...no contestaré cap pregunta sense el meu advocat, jajaja, omplo la butlleta i decideixo que ja es hora de marxar cap a casa.

Dissabte per la tarda quedo amb uns amics al Pep per veure el Barça i relaxar-me una mica però el partit es converteix en un meeting point improvisat d'alguns dels membres del Running Claret, parlem una mica de las sensacions que tenim, tècnica de reflexió robada a "The Doctor", i tots cap a casa a descansar....si els nervis ens deixen.

Sona el despertador....bip bip,bip bip....ja??? ja es diumenge??mare meva la que m'espera!! He dormit fatal!!m'he despertat diverses vegades durant la nit i tinc la sensació d'haver descansat poc i fins i tot tinc una mica de mal de cap. Començo el ritual habitual precursa i sembla que tot funciona com toca tot i la ombra de mal de cap.

Surto a la terrassa per veure quin temps fa....encara es fosc, silenci al carrer, fa fresqueta però s'esta bé. Allà plantat mirant el carrer desert hem ve el calfred de las grans ocasions i la meva veu-eta hem diu "avui serà un gran dia, ja veuràs com si", miro cap a dalt, que es on acostuma'n a estar las veus "enoff" i li contesto "tan de bo tinguis raó". Recullo els bartols i baixo al carrer perquè hem recullin en Lluis i en Roger.

Quan arribem la punt de trobada en Julio i en Francesc ja ens estaven esperant, en aquell moment s'hem passen tots els mals, dubtes i pallas mentals precursa...Quin ambient!!! Ens fem la foto oficial, canvi d'aigua i cap al nostre calaix mentre escalfem una mica.

Ara si, ja ho tenim tot preparat, col.locats per la sortida, en Lluís en Francesc i jo decidim anar al mateix ritme, el "cagómetro" en aquell moment no estava encès però el fet de ser la primera a mi hem feia una mica de cosa fer-la sol i vaig agrair moltíssim tenir aquests dos fenòmens al meu costat....preparats, llestos i "pum!!" Sortida!!!!

Tot i la gentada no ens costa gaire agafar la velocitat de creuer que volíem portar i els km van caient, 1,2,3,4,5....anem be, molt be i els km segueixen caient com si no costessin, quasi sense adonar-me'n enfilem la gran via, com deia en Lluís, primer parcial a la saca!!

Durant aquest primer tram ja ens creuem amb els primers supporters, que grans!!

Deixem els dominis d'en Francesc i cap a Gràcia hi falta gent!! Al carrer Indústria ens creuem amb els meus pares...Hola Mama!! Hola Papa!!ens donen molts ànims (gallina de piel) i uns metres més enllà apareixen las familias del Running Claret, "The Doctor" amb la camara preparada i en Joan amb un megáfon "tira pa lante no!!" que putos cracks!!

Seguim tirant millas passem per la Sagrada Família una de las grans imatges de la cursa i uns km més enllà ens trobem al Oriol Foj que es el primer runner/supporter que s'apunta a fer uns quants km amb nosaltres, amb ell passem la ½ Marató i arribem quasi a la Diagonal, gracies Ori!!!.

Agafem la diagonal amb ganes i al cap de poc ens trobem al Oriol "l'engalipador" tot preparat per sumar-se a nosaltres durant el tram més dur de la cursa, quan girem a Glorias la gent que hi havia animant ens fa oblidar que ja som al km vint-i-molts i un altre crack es suma a la festa, era l'August el fill d'en Francesc, veure'ls corre junts va ser una de las grans imatges del dia, com a mínim per mi.

En aquell moment ens sembla que en Lluís no estava del tot fi, però entre tots l'animem a oblidar-se del moment i li recordem que en SuperPoch l'any passat va fer aquell km caminant, Roger; fins i tot sense ser-hi serveixes de motivació. La motivació extra va funcionar, es va recuperar i el més important... que seguíem tots junts!!

No gaire lluny veiem l'Ignasi, no dirieu mai a on era....doncs si, darrera del cartell de la vaselina,jajajajaja, el cachondeo va ser poc com us podeu imaginar.

Ja hi érem tots, llebres i patidors preparats per afrontar l'últim parcial de la Marató, sorprenentment hem trobava molt be, en Lluís tornava a estar a tope i en Francesc fresc com una rosa (no el vaig veure patir en cap moment, quin bestia!!) aixi que entre brometes creuem l'arc de Triomf i arribem al centre. Una corba, una altre i per fi saludem al senyor Colon.

A partir d'aquí tinc alguna llacuna mental, va haver-hi un km que el vaig patir bastant però gracies a tots els companys vaig aconseguir tornar aixecar el cap,ufffff, he de dir que qui hem va tocar més els collons perquè revifes va ser l'Oriol, que si s'ha apuntat al partit de bàsquet de pares contra entrenadors només per escalfar-me (en somnis clar), que ara no et pots aturar, perquè portes aquesta gorra (aquesta hem va tocar),etc....

Gracies nois sou genials, va ser el millor xute que hem podia fotre!!!

I per fi!!!!! Si, allà estava, l'inflable vermell que ens indicava que només ens quedaven 192m per creuar la meta!!! El dolor i el cansament tant físic com mental van desaparèixer i en el seu lloc un subidon difícil d'explicar hem va pujar desde els peus fins al cap.

Ja la teníem!!!!!

En Lluís es col.loca entre els dos, ens agafa de la mà i creuem la meta els tres amb els braços enlaire i foten crits d'alegria.

Al creuar la meta i despres del subidon hem van venir al cap moltes coses i personas i va ser inevitable la caiguda d’alguna llàgrima d’emocions i alegria barrejats.

El fet d’entrar els tres junts es sens dubte el millor resum de la cursa, la varem emprendre junts i la varem acabar junts, ajudant-nos en els pitjors moments i gaudint dels millors. Aixo, deixant a banda el temps, va fer que aquesta Marató es convertis en algo més que el simple fet d’acabar-la.

Nois, ha estat tot un plaer haver gaudit d’aquesta experiencia al vostre costat.

En aquesta crònica falta alguna cosa, oi???? Doncs si, falten la Gemma i en Carlos que ens van estar seguint amb las bicis desde el Camp Nou i apareixien cada dos per tres armats amb la camara de fotos i amb crits d’ànim.

Parella, sou el que no hi ha!!! El que veu fer no es pot comprar amb diners!!! Sóc molt afortunat de tenir-vos al meu costat.

Moltes gracies a tots, especialment a las llebras (Oriol, Ignasi, Oriol i August) i als que d’alguna manera ens veu ajudar a aconseguir-ho!!!!!

Temps: 3h45’41’’ i una satisfacció brutal d'haver acabat la meva primera Marató

X.V.C , aquesta ha estat grossa eh?? ;)

La Marató 2012 (Lluís)

Hola runers,

Tot esperant les croniques oficials, del cronista oficial "Roger", del representant dels 3:45 "David" i del representant de les llebres "Oriol" que anava prenent nota de tot per explicar-ho a la cronica....escriure unes ratlles sobre les sensacions que m'ha deixat la primera marató.

Un cop travessada la linea d'arribada vaig notar un subidon d'euforia que en breus moments va transformar-se en mal de cames, pero sobretot el que vaig començar a notar va esser un alliberament degut a l'estress psicologic al que estava sotmés des de que un bon dia de novembre vaig decidir apuntar-me a la marató.

Les darreres setmanes estava totalment hipocondriac, amb un panic brutal de que qualsevol xorrada m'impedis correr la marató. Temporalment després de 10 anys, havia renunciat al partit de futbol del divendres a la nit per panic que una lessió alteres el ritme d'entrenaments, el divendres abans de la cursa vaig anar a sopar amb uns amics per relaxar-me i va sentar-me malament el sopar, vaig passar la nit del lloro, i a mes a mes, mentre dormia s'hem va pujar el bessó (jajaja!!! hem penso que estaba entrenant en somnis), total que el dissabte abans de la cursa vaig passar un dia amb un mal de panxa brutal.

Per fi va arribar el diumenge, i tenia clarissim que un cop situat a la linea de sortida acabaria segur, l'ambient era brutal i possava els pels de punta. Amb un moment van desapareixer tots els nervis i ja només pensava en disfrutar de la cursa.

Deixaré els detalls de la cursa per la cronica del David, només afegiré que juntament amb el David i el Francesc estavem mentalitzats per portar tota la cursa un ritme constant de 5:20, pero la marató es molt llarga, i a la zona de Diagonal Mar vaig començar a notar-me incomode amb aquest ritme i començaba a pensar en afluixar i acabar la cursa en solitari. En aquest moment l'insistencia d'ells i la incorporació de les 3 magnifiques llebres Oriol, Ignasi i August (hem descobreixo davant el paper que vareu fer, va esser acollonant) va provocar que després de 2 km. tontos, tornes a agafar el ritme fins el final. Teniem molt clar durant la cursa que allo ho acabariem junts, i en aquesta situació les forces surten de tot arreu.

Nois, les sensacions en veure la foto de l'arribada agafats son brutals, i aconsegueixen convertir un esport individual en una victoria col-lectiva. Vull agrair-vos a tots els que heu fet possible el "Running Claret", sense vosaltres mai m'hagues passat per el cap ficar-me en un repte semblant.

Bueno, l'any vinent repetirem, amb menys nervis, i potser atrapem al Julio i al Roger jajaja!!!

Salut, cames i km,

Lluís.

La Marató 2012 (Francesc)

El divendres passat, passejant amb en Lluis per la Expo de la Marató, mentre llegíem un eslògan que deia “RUNNING IS 90% MENTAL, THE REST IS PHYSICAL. Obstacles just make it more adventurous”, ell em va comentar:

 I tu quin objectius tens ....?

Jo voldria córrer a 5’ km, amb aquest objectiu al menys m’he preparat. Li vaig respondre.

Ostres, és l’objectiu a que correran en Julio i en Roger! Va exclamar en Lluis.

 Llavors vaig veure que m’havia equivocat d’objectiu, que jo no podia córrer a 5’ km si aquest era el ritma previst per dos runners de l’experiència d’en Julio i Roger.

Jo tinc previst córrer a 5:20. Va continuar molt segur en Lluis.

Dons jo també. Vaig acabar.

La veritat és que em vaig resignar a córrer a 5:20 o al ritme que m’hagués dit en aquell moment el Lluis. Vaig pensar que era una cursa molt especial, diferent a tot al que havia corregut fins ara, que em provocava una emoció inexplicable inclús mesos abans de la sortida i que valia la pena compartir-ho amb en Lluis i en David. Però fins el diumenge el meu cap li donava voltes al nou ritme escollit....

No us vull fer una crònica de la cursa pròpiament, segur que vosaltres ho fareu millor. Jo voldria parlar-vos de sentiments i sensacions. De feu-vos veure les nostres cares somrients en qualsevol fotografia d’aquest fantàstic reportatge de la germana d’en David. Són cares d’estar apunt d’aconseguir alguna cosa gran, d’aconseguir-ho per primera vegada i de fer-ho junts un grup d’amics, coneguts, ... i corredors amb un objectiu comú.

Però si finalment m’he posat a escriure aquestes línies ha estat per una reflexió que ha fet l’Ignasi en el seu mail, una reflexió que comparteixo i que fa dies que penso que és el que més m’ha omplert d’aquesta marató: LA SOLIDARITAT. Les ganes de començar junts una aventura de 42 km i d’acabar-la junts fos com fos, i quan fos. En 4 o en 5,hores, a 5’ km o 5:20 tant li donava, però acabar-la junts.

Córrer amb vosaltres ha estat tan gratificant i emocionant que no ho canviaria per una marca de 3:30. La veritat és que ha estat una cursa inoblidable a on el patiment ha estat contrarestat pels ànims mutus i d’unes llebres que s’ho mereixen tot..

Gràcies Lluis i David (Probablement no hi hagi res més gratificant que allò que un pot fer pels seus propis mitjans, encara més quan inicialment no saps si ets capaç de fer-ho)

Gràcies Oriol, Ignasi i August (el proper any porteu alguna llebre femella i segur que ho millorem, jaja)  

Felicitats Julio i Roger (però aneu entrenant que la propera correrem tots a 5’ km)

Una abraçada a tots.

Francesc

Els herois de la línia blava

Esperant de la crònica oficial del nostre cronista oficial, adjunto una breu nota tècnica sobre la meva participació a la marató de diumenge:
Després que l'any passat no aconseguís l'èxit esperat amb la tàctica “salir-a-todo-lo-que-das-y-dios-dirá”, aquest any opto per la més conservadora “salir-como-un-gallina-y-a-verlas-venir”. La idea és mantenir un ritme constant d'entre 4:55 i 5:00 minuts el quilòmetre per assegurar les 3,5 hores finals i, si es pot, apretar una mica al final per esgarrapar algun minut.

Aconsegueixo contenir l'eufòria dels primers moments i no córrer massa, però cap al quilòmetre 5 veig que vaig a una mitjana de 4:40. Amb l'entusiasme propi dels aquests primers quilòmetres decideixo sobre la marxa mantenir aquest ritme i adoptar la tàctica intermèdia “salir-como-un-gallina-y-dios-dirá”.

Per a la meva pròpia sorpresa, la cosa surt bé i aconsegueixo conservar el ritme fins al final, baixant només una mica al Paral·lel. Finalment acabo en 3:17:35 i amb la sensació (nova per a mi en una marató) que encara puc mantenir-me dret i fins i tot caminar! Un èxit sense precedents i compartit per la resta dels participants del Running Claret!

Segurament no m'hauria anat tan bé sense els gels energètics de marca desconeguda, sabor indescriptible i textura repugnant que vaig prendre als quilòmetres 20 i 30 i, sobretot, sense els ànims de la família i amics i el suport desinteressat de l'equip de llebres de Running Claret.
A córrer!

Julio Martín Expósito

Caldetes 2012 (Iban)

Hola,

Aquesta crònica serà força curta per 2 raons:

1. Avui tinc molta feina.
2. La cursa de Caldetes no té gaire glamour i no té gaire a dir...

Aquest cop ens vam desplaçar fins a Caldes d'Estrac 5 dels integrants del Running Claret: Manel, Oriol, Joan, Toni i Iban, acompanyats un cop més per la bellesa nacional número 1, l'Alba.

Només arribar ens vam emportar la primera decepció de la jornada ja que vam veure ràpidament que ningú estava preparant cap gran foc per tant no hi hauria butifarrada al finalitzar la cursa.

Respecte la cursa, aquest any l'organització havia decidit canviar el recorregut de la cursa i l'hora de l'inici de la cursa (10h), fet que la fa força més complicada ja que el km. 1 és tota una pujada fins a dalt del poble amb unes rampes acollonants i els últims 400 metres de cursa també es fan en pujada cosa que a mi em mata del tot... Respecte a l'hora d'inici de la cursa, a mi m'agrada perquè em permet matinar una mica menys però per aquells que no gaudeixen corrent amb calor realment és una putada.

En resum, una jornada més amb una bona puntuació del Running Claret que permet que estiguem una mica més a prop del nostre proper rival a superar: Running Asme.



P.D: Agrair la presència un cop més de la fotògrafa més sexy, l'Alba.
P.D2: És curiós com el nostre gran president (Manel) pressionava als entrenadors per tal que fessin les cròniques per penjarles a http://www.basquetclaret.com/ i ell en canvi mai publica cap crònica en aquest blog. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

MaraTEST (David)

Hola,

Aquí va la crónica del Maratest del passat diumenge a Badalona…..

De bon matí hem recull l'Oriol i anem cap a Badalona...despres d'eixugar-nos els mocs dels respectius refredats (cadascú els seus)i de fer alguna pirulilla amb el cotxe, enganxem al Paco abans d'aconseguir aparcar al parking del Màgic Badalona on ens vestim per l'ocasió.

Com mana la llei del gran mentider, els tres "machotes", que es com ens han batejat el comando de Beach Runners de Calella format per membres de las faccions “caçadors de bolets” i del “Trio Guadalajara” amb l’Ignasi com a tapadera, ens fem la foto de rigor...semblem un "Team" respectable i tot!!a partir d'aquí ja sabeu que tenim l’opció de corre o anar al bar però avui decidim corre.

Ja comença ha haver-hi ambient de cursa...gent col.locant-se els dorsals, d'altres ja estaven escalfant, las taules amb beguda i fruita pels que corríem els 30k ja estaven preparades i feia molt bon dia....aixo hem fa preveure un gran dia de running encara que no las tenia totes amb mi de poder aguantar els 30km sense treure els pulmons per la boca ja que m'he passat la setmana amb un refredat de cavall i hem sento com el tiu que se li enganxa un moc gegant al pit (anunci de no se que pels refredats,oi Oriol?).

Comencem el ritual pre-cursa sense saltar-nos cap punt....canvi d'aigua, reconeixement del terreny (ja m'enteneu), pero els SC deuen estar tots a Calella (no saben res el Beach Runners) i vist lo vist comencem a escalfar a prop de la sortida,quan decidim que ja estem prou escalfats, que no calents, entrem amb la multitud i ens preparem per la sortida, allà al mig de tanta tropa ens trobem amb el Quique que anava a corre amb uns companys...durant la xerrera anunciant el personatge que donara la sortida, evidentment no podria ser un altre que el molt "estimat" alcalde de Badalona, en Garcia Albiol...fora!!fora!!fora!! es senten molts xiulets, entre ells els meus...aixeco el cap i ens el trobem pujat al podi amb una pistola a la mà!!! Comol!!! un pepero amb una pistola?...perdone señorita, el labavo?es que no se si tengo que vomitar o cagarme de miedo...crec que més d'un vem dubtar en si donaria la sortida o cridaria un "al suelo todo el mundo coño!!" suposo que la gent que tenia al voltant era per controlar els seus impulsos imperialistes [tranquilo Garci..hoy no, que son muchos y solo tienes una bala, es sentia de fondo pel micro], per altra banda, l'amo de la pistola deuria ser d'Iniciativa perquè el tret va ser una mica llufa i aixo va acabar de tranquil·litzar al personal.

Pum!comença la cursa...sortida un pel embossada, arrenco, no arrenco, arrenco, no arrenco...pero un cop creuada la linea la cosa va millorar instantàniament, la veritat es que aquesta vegada no hem va costa gaire agafar un ritme més o menys constant des-de quasi el primer Km ja que els carrers eren amples i la gent no anavem com a sardinas.

Peró quan estic arribant al Km5 m'adono que vaig fent "l'acordeon" entre 5'05'' i 5'20'' cosa que no acabo d'entendre...be,poder si perquè pensava en mil coses menys amb la cursa, penso que si segueixo aixi al final hem passara factura, veig a un trio amb vestimenta de triatleta que sembla que van a un ritme més constant que el meu i decideixo enganxar-me a ells però van de xerrera i m'acaben per escalfar el cap, a prendre vent els triatletas,pesats!! per fi aconsegueixo controlar el ritme i hem trobo molt be. Passo el km10 mantenint el ritme i quan estava a uns 500m de finalitzar la primera volta m'avança l'Oriol, corria com si el perseguís un orco amb ganes de festa i acabo la primera volta una mica per darrera seu, hem saluda quan creuo la linea d'arribada, xute de gel i començo la segona volta.

Giro una mica el cap i m'adono que just darrera meu hi ha la llebre de 3h45' (ritme Marató), deixo que m'avanci i m'enganxo al grup que l'acompanya, a partir d'ara si que agafo un ritme de creuer que hem permet gaudir de la cursa i perquè no dir-ho del grup que s'ha format, a cada km que passàvem tothom cridava per animar als que anàven més apurats i entre uns i els altres ens encomanàvem el bon rollo per no despenjar-nos. Sembla mentira però la gent comentava las jugades, es feia broma de qualsevol cosa i fins i tot algun va intentar lligar amb els conseqüents riures de tot el grup. Hem vaig trobar molt be fins i tot per fer broma i riure...van ser uns 15km molt divertits!!!

A falta de 3km per l'arribada la llebre va intentar que la gent apretés una mica i marxes del grup, sempre amb bon humor, cosa que va fer que la majoria intentéssim pujar una mica el ritme per acabar la cursa uns segons per davant seu.

Ja a 100m de l'arribada estava l'Oriol amb la camara preparada...foto just abans d'enfilar l'ultima recta i creuo la linea de meta en 2h39'13''!! Més que content i menys cansat del que m'esperava. Aixo si, las cames van necessitar uns metres més per adonar-se que ja havíem acabat, recullo la beguda, una mica de taronja i plàtan, estiro i cap al cotxe a comentar la jugada amb l’engalipador que per sopresa meva ni el perseguia la mafia Xinesa, ni res fora de lo normal…estara perdent facultats?? no li funcionan las pastillas?? que ens esta passant?!?!

Vaig acabar molt content i satisfet, amb la idea que si no hem passa res podré acabar la Marató, encara que els 12 últims km d'aquesta segur que es fan llarguíssims i duríssims.

Felicitar també al Paco i l'Oriol per la cursa que van fer i pel bon rollo i caxondeo que portàvem abans de la cursa...com era aquella màxima Oriol??jejejeje.

Salut, Km i a tope a per la Marató

X.V.C

CRONICA MITJA CALELLA (Julio Martin)

Bona tarda,

A la 7:25 els convocats pel club per participar en la Mitja Marató de
Calella (i 21è Campionat de Catalunya de Mitja Marató), Manel, Ignasi i
Julio, estàvem puntualment a la cantonada del cole que porta el nom del
nostre club. Finalment Xema, que estava inscrit, no ha pogut venir per
lesió (ànims, Xema, i a per la marató!).

Probablement l'equip presentat pel Running Claret donarà motiu als altres
clubs de la ciutat per especulacions sobre l'absència del nostre corredor
franquícia Roger Poch: que si està en baixa forma, que si no està content
al club, que si canvi de cicle, que si és una estratègia del seu
representant Oriol Raiola de cara a la renovació... Els que estem a prop,
no obstant, sabem que l'únic motiu és que l'equip ha decidit donar-li un
merescut descans aquest diumenge i que reapareixerà en plena forma a la
Marató de Barcelona.

Donat el caràcter seriós dels tres representants del club, el viatge i la
recollida de dorsals es van desenvolupar sense incidents dignes de
destacar. Com a curiositat, comentar que vam aparcar al mateix lloc que
l'any passat, molt a prop de la sortida, i vam fer el cafè i la pixadeta
reglamentaris al mateix bar, encara no controlat per la màfia xinesa.

Al les 9:30 puntualment i amb un temps ideal per córrer donaven la sortida
al Passeig Marítim. El recorregut, pràcticament pla, fa un volt per
Calella, pasa per Santa Susana i arriba a Malgrat, on, després d'un petit
recorregut turístic torna a Calella. L'arribada és espectacular, en un
carrer estret al mig del poble i amb molt públic animant.

Comentar que, encara que només érem uns 1600 corredors, abundaven els SC,
com era d'esperar atès que va ser aquí mateix on el nostre company David,
de la la secció filològica, va crear fa un any la brillant expressió "SC".

Des del punt de vista purament esportiu, la veritat és que no ens podem
queixar dels resultats, però com som molt exigents (al Running Claret no
s'espera una altra cosa!), tampoc estem del tot satisfets:
Manel (1:57:31), podria haver millorat aquesta marca si no hagués estat
encara convalescent d'un procés gripal (anava fins a les celles de
Lizipaina, Couldina, Aspirina i altres pastilles de colors que no ens ha
deixat veure).
Ignasi (1:51:27) continua amb la seva excel·lent progressió però assegura
que no ha baixat de 1:51 per un petit error tècnic cap al quilòmetre 14 al
marcar el ritme.
Julio (1:26:00), està més que satisfet amb el seu temps, però ho estaria
mes si hagués fet un segon menys.

Des del punt de vista personal, els aspectes més destacats de la meva
cursa han estat:
1) Sortida estressant, com gairebé sempre, i a córrer a l'estil anguila
més o menys fins al quilòmetre 2.
2) Passat el quilòmetre 4 avançament a la llebre d'1:30. Val, el més
difícil ja està fet, ara a relaxar-se!
3) Cap al quilòmetre 10 m'enganxo a uns triatletes d'un club local que
sembla que porten un bon ritme.
4) En el quilòmetre 18 gairebé no puc seguir els triatletes. Un d'ells,
anomenat Jordi, ha de ser un ídol local, perquè cada 100 metres algú crida
“Ànims Jordi!” o “Vinga Jordi!”. Em prenc aquestes mostres d'ànim com si
fossin dirigides al mi i aconsegeixo no desenganxar-me del grup.
5) Malgrat córrer a casa, el llegendari Jordi em cedeix l'honor de creuar
primer la línia de meta. Ens felicitem mútuament i anem, cadascun pel seu
lloc, a recollir l’Aquarius, la poma i la bossa de regals amb un pot de
gel fixador extrafort d'un quilo.

I després de l'esforç i amb algunes dificultats per sortir de l'aparcament
(igual que l'any passat), a refer-se amb una clara i unes braves abans de
tornar cap a casa.

Per cert, els guanyadors i per tant campions de Catalunya de Mitja Marató
han estat Roger Roca i Maricarmen Auñon (Maricarmen?!).

I fins a aquí la meva modesta crònica de la cursa d'aquest matí. Espero
que sigui complementada per Manel i Ignasi i, sobretot, espero la dels
machotes (?) assistents a la Maratest de Badalona. I els que hagin estat
de calçotada o hagin passat el dia en família en un parc públic, també
poden enviar la seva crònica.

A córrer!