Són
les 21:30 del dijous 17/05/12, un dia abans de la cursa, i la dona i jo
arribem a Blanes. Tots dos hem demanat festa a la feina alhora que
aprofitem que el més
petit va marxar el dimecres de colònies. El mateix dia
pel mati em van recomanar un hotel, més ben dit hostal, que si bé no és
el millor de Blanes per molt, si és el més ben situat i el que té
millors vistes. HOSTAL
KIKU, a 5 metres de la sorra, davant de La Roca de Sa Palomera (no
sabem encara si varem dormir al Maresme o a la Costa Brava) i a 100
metres del punt de sortida de la cursa. Sopar tranquils i a dormir, la
veritat és que no es respira cap ambient pre-cursa,
això sí, moltes tanques apilades i prohibits aparcar.
Ja a l’andamà el primer que faig és treure el cotxe de la zona blava i ubicar-lo en el
lloc recomanat per l’organització, en el descampat del
poliesportiu municipal com és normalment habitual en aquest tipus de
cursa. Esmorzar lleuger a les 8:00, caminada de punta a punta del
passeig a on sí ja han començat els preparatius, muntatges d’inflables,
carpes, tanques …, visita al mercat a comprar gambes de Blanes, visita
al “mercadillo” a on comprem les millors maduixes (autòctones) de la
temporada, i tornada a l’hotel a preparar-me. Tal i com marquen els
cànons, tres hores abans, a les 11:00 del matí,
un bon plat d’espaguetis que costa d’empassar a aquestes hores. Ja se
que en Julio i en Roger ni mengen, ni beuen, ni escalfen, ni estiren
abans, ni estiren desprès, … però alguns ja tenim una edat. Entre tot
això ara plou, ara para, ara plou, ara para, …
A
les 13:30, mitja hora abans de la sortida, estem obligats a passar un
primer control a on verifiquen que portem un bidó o got, mòbil i 20 €
(curiós, oi?). Desprès
d’un briefing “catainglish” (participen unes 30 nacionalitats), per fi
ens preparem per la sortida a les 14:00 en punt. La veritat es que tots
fan pinta de córrer molt. SORTIDA.
Per
cert, el polseres taronges fem els 25 km fins a Tossa de Mar, i el
polseres grogues són el “matats” (enveja sana) que també faran 55 km
dissabte + 55 km diumenge,
fins a Portbou.
Amb
la por a lo desconegut però amb una certa confiança amb un mateix
intento sortir per davant i tantejar l’inici de la cursa. Al final del
Passeig de Blanes comença
la primera pujada fins el primer dels tres jardins botànics que anirem
creuant, el Mar i Murtra. D’un jardí a l’altre, el Pinya de Rosa. Es
tracta de la primera part de la cursa a on anem tots encara bastant
agrupats per uns caminets estrets flanquejats per
una gran varietat de cactus. Començo a fer els primers avançaments.
Surtin
del segon jardí, passem per un tram urbanitzat que bordeja la
urbanització de la cala Sant Francesc per arribar al primer tram de
pineda. Comença la primera
baixada potent (res comparat amb el que vindrà en els últims kms) fins
la primera platja, la cala Sta. Cristina. Primera imatge impactant de la
cursa, una fila india de corredors cada 5/10 m creuant la platja de
punta a punta i un munt de giris animant.
Abandonem la platja surtin, jo crec, pel mig de la propietat de l’Hotel Santa Marta.
Sa de dir que en els punts més conflictius del recorregut sempre
hi havia personal de la organització (amb un total de 67 persones
membres de l’staff).
Tornem a córrer entre pinedes fins el tercer jardí botànic, Santa Clotilde. Lloret està a prop.
Arribem
a la segona platja, la Platja de Fenals. Aquesta vegada la creuem per
un petit passeig pavimentat ple de gent. La veritat és que ve de gust
una mica d’asfalt,
jaja.
Surtin
de Fenals ens tornem a enfilar per agafar realment el primer camí de
ronda bordejant el mar fins LLORET. 10,5 km i primer avituallament.
Gegants, animadors,
carpa, beguda fresca, isostar a granel, muntanyes de domunts normals a
trossets i de xocolata, tot tipus de fruits secs, “chuches” ensucrats
(inclòs nubes i pegadolces), taronja, plàtan, ... parada de 30 segons,
mirada al voltant per veure als corredors que
fa estona que anem junts i tornada a arrancar. La veritat és que si
hagués portat uns pantalons amb butxaques les hagués omplert de donuts.
La
guàrdia urbana ens fa travessar tot el passeig pel carril bici. És aquí
quan veig que ja no correm en fila india si no que som un grupet reduït
d’uns cinc corredors
que passem desapercebuts pel mig del passeig de Lloret.
Una
vegada s’acaba el passeig ens tornem ficar en un camí de ronda. Oh,
runners, ara si que comença la “festa” de debò. Una meravella de camí de
ronda súper estret
a on amb prous feines ens podíem creuar amb els turistes que
passejaven, quasi tots francesos que ens deixaven passar tot cridant
¡bravo, bravo!. El soroll de les onades contra els penya-segats, ponts,
túnels, escales inacabables, salts d’aigua, un corredor
a 20 metres davant meu i un altre con el aliento en el cogote. Massa
maco per anar corrent ...
Abandonem
aquest fantàstic paisatge i ens tornem a endinsar en una altre
urbanització fins la baixada a la Platja Canyelles a on trobem el segon
avituallament km
15,5 i control championchip que em comunica que entro en la posició 58.
Carpa, donuts, .... 30 segons engolint i tornem-hi. Personal de la
organització ens avisa que ve una pujada molt forta, però d’asfalt. La
pujo/pugem tota pràcticament caminant amb les
mans als genolls.
Una
vegada a dalt, tornem a baixar pel mig de pinedes i boscos amb llargs
camins de terra molt estrets fins la segona platja que creuem per la
sorra, Cala Llevado.
Tercer i últim avituallament km 20. Sols manquen 5 kms per arribar a Tossa. Però quins 5 kms ... jo mai havia patit tant.
L’organització,
un parell de dies abans de la cursa, ens va enviar un últim mail a on
ens avisava que dosifiquéssim durant tot el recorregut ja que els últims
km
serien de DURESA EXTREMA.
Dosificar?
Evidentment corres tota la cursa al teu ritme, al ritme que et trobes
còmode, ja que no sap el que se t’acosta en una cursa de muntanya. Doncs
bé, jo
no se si se li pot dir camí de ronda o de porcs sanglàs o de
contrabandistes però va ser un suplici de pujades i baixades
pràcticament verticals (algunes amb l’ajuda de cordes), corriols a on
tenies que anar de quatre grapes, escalar roques ... a on per primera
vegada en una cursa vaig tenir rampes als quàdriceps a les pujades i
aplastament dels dits dels peus a les baixades ja que el peu se’m
desplaçava fins fer tope amb la punta de les sabatilles. En aquest tram
vaig trobar uns quants cadàvers agafats als arbres
i esbufegant.
Finalment
el paisatge es va aclarir una mica i vaig començar a sentir enrenou,
estàvem arribant a Tossa! Tenia els peus molt tocats i em feien mal de
debò. Al veure
el castell, em va entrar un no se que, que no se si per la emoció, o si
per les ganes d’arribar, o per que em sentia un heroi però vaig apretar
a córrer com un poseso, i a disputar-me la posició amb els tres
corredors que anàvem junts pel mig del casc antic
de Tossa amb la corresponen ovació dels turistes. Una petita entrada
triomfal. Tot i això, en els últims 200 metres em va passar la que seria
la primera dona classificada (deuria estar més emocionada que jo, s’ho
mereix).
Un
cop recuperat, hidratat i ensucrat però sense poder-me abraçar a ningun
corredor conegut vaig decidir anar a fer-me un massatge: una noieta per
cama :-P
De 175 corredors a la Selva Marítima vaig arribar en la posició 24.
De 388 corredors totals vaig arribar en la posició 53.
Tornada cap a Blanes amb autocar de la organització a recollir el cotxe, entrepà de pernil, i cap a Barna.
Ha
estat realment una experiència inoblidable, tipus primera marató, però
amb una dosis d’aventura que m’agrada i em motiva. Per cert no vaig
mirar en cap moment
el rellotge, prou feina tenia jaja.
Si les cames i la salut m’acompanyen el proper any ... 25+55+55. SERÀ UN REPTE.
(Primer entrenament, proper diumenge 27 de maig Trail Sant Esteve P. 27k amb els runners de la pradera)
Salut i cames
Francesc
