La Marató 2012 (Francesc)

El divendres passat, passejant amb en Lluis per la Expo de la Marató, mentre llegíem un eslògan que deia “RUNNING IS 90% MENTAL, THE REST IS PHYSICAL. Obstacles just make it more adventurous”, ell em va comentar:

 I tu quin objectius tens ....?

Jo voldria córrer a 5’ km, amb aquest objectiu al menys m’he preparat. Li vaig respondre.

Ostres, és l’objectiu a que correran en Julio i en Roger! Va exclamar en Lluis.

 Llavors vaig veure que m’havia equivocat d’objectiu, que jo no podia córrer a 5’ km si aquest era el ritma previst per dos runners de l’experiència d’en Julio i Roger.

Jo tinc previst córrer a 5:20. Va continuar molt segur en Lluis.

Dons jo també. Vaig acabar.

La veritat és que em vaig resignar a córrer a 5:20 o al ritme que m’hagués dit en aquell moment el Lluis. Vaig pensar que era una cursa molt especial, diferent a tot al que havia corregut fins ara, que em provocava una emoció inexplicable inclús mesos abans de la sortida i que valia la pena compartir-ho amb en Lluis i en David. Però fins el diumenge el meu cap li donava voltes al nou ritme escollit....

No us vull fer una crònica de la cursa pròpiament, segur que vosaltres ho fareu millor. Jo voldria parlar-vos de sentiments i sensacions. De feu-vos veure les nostres cares somrients en qualsevol fotografia d’aquest fantàstic reportatge de la germana d’en David. Són cares d’estar apunt d’aconseguir alguna cosa gran, d’aconseguir-ho per primera vegada i de fer-ho junts un grup d’amics, coneguts, ... i corredors amb un objectiu comú.

Però si finalment m’he posat a escriure aquestes línies ha estat per una reflexió que ha fet l’Ignasi en el seu mail, una reflexió que comparteixo i que fa dies que penso que és el que més m’ha omplert d’aquesta marató: LA SOLIDARITAT. Les ganes de començar junts una aventura de 42 km i d’acabar-la junts fos com fos, i quan fos. En 4 o en 5,hores, a 5’ km o 5:20 tant li donava, però acabar-la junts.

Córrer amb vosaltres ha estat tan gratificant i emocionant que no ho canviaria per una marca de 3:30. La veritat és que ha estat una cursa inoblidable a on el patiment ha estat contrarestat pels ànims mutus i d’unes llebres que s’ho mereixen tot..

Gràcies Lluis i David (Probablement no hi hagi res més gratificant que allò que un pot fer pels seus propis mitjans, encara més quan inicialment no saps si ets capaç de fer-ho)

Gràcies Oriol, Ignasi i August (el proper any porteu alguna llebre femella i segur que ho millorem, jaja)  

Felicitats Julio i Roger (però aneu entrenant que la propera correrem tots a 5’ km)

Una abraçada a tots.

Francesc