Tot esperant les croniques oficials, del cronista oficial "Roger", del representant dels 3:45 "David" i del representant de les llebres "Oriol" que anava prenent nota de tot per explicar-ho a la cronica....escriure unes ratlles sobre les sensacions que m'ha deixat la primera marató.
Un cop travessada la linea d'arribada vaig notar un subidon d'euforia que en breus moments va transformar-se en mal de cames, pero sobretot el que vaig començar a notar va esser un alliberament degut a l'estress psicologic al que estava sotmés des de que un bon dia de novembre vaig decidir apuntar-me a la marató.
Les darreres setmanes estava totalment hipocondriac, amb un panic brutal de que qualsevol xorrada m'impedis correr la marató. Temporalment després de 10 anys, havia renunciat al partit de futbol del divendres a la nit per panic que una lessió alteres el ritme d'entrenaments, el divendres abans de la cursa vaig anar a sopar amb uns amics per relaxar-me i va sentar-me malament el sopar, vaig passar la nit del lloro, i a mes a mes, mentre dormia s'hem va pujar el bessó (jajaja!!! hem penso que estaba entrenant en somnis), total que el dissabte abans de la cursa vaig passar un dia amb un mal de panxa brutal.
Per fi va arribar el diumenge, i tenia clarissim que un cop situat a la linea de sortida acabaria segur, l'ambient era brutal i possava els pels de punta. Amb un moment van desapareixer tots els nervis i ja només pensava en disfrutar de la cursa.
Deixaré els detalls de la cursa per la cronica del David, només afegiré que juntament amb el David i el Francesc estavem mentalitzats per portar tota la cursa un ritme constant de 5:20, pero la marató es molt llarga, i a la zona de Diagonal Mar vaig començar a notar-me incomode amb aquest ritme i començaba a pensar en afluixar i acabar la cursa en solitari. En aquest moment l'insistencia d'ells i la incorporació de les 3 magnifiques llebres Oriol, Ignasi i August (hem descobreixo davant el paper que vareu fer, va esser acollonant) va provocar que després de 2 km. tontos, tornes a agafar el ritme fins el final. Teniem molt clar durant la cursa que allo ho acabariem junts, i en aquesta situació les forces surten de tot arreu.
Nois, les sensacions en veure la foto de l'arribada agafats son brutals, i aconsegueixen convertir un esport individual en una victoria col-lectiva. Vull agrair-vos a tots els que heu fet possible el "Running Claret", sense vosaltres mai m'hagues passat per el cap ficar-me en un repte semblant.
Bueno, l'any vinent repetirem, amb menys nervis, i potser atrapem al Julio i al Roger jajaja!!!
Salut, cames i km,
Lluís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.