Núvols negres enfosqueixen perillosament el destí del Running Claret.
Que si no hem fet cap acte social de planificació de temporada, que si
vam cancel·lar el dinar del Mediterrani després de l'èxit de l'any
passat, que si alguns tiren pel monte, altres per l'asfalt i altres per
l'aigua, que si dimissió per aquí, que si dimissió per allà...
Amb tot això, al nostre president, també conegut com "Instigator" se li fot entre cella i cella montar una nova secció de "Gastrorunning" i montar una innocent sortida a BSS a saber on, ah sí, al País Basc. Mmmm, quina casualitat, s'hi menja bé allà...
Conseqüència directa: tots els triperos del RCL, que no són pocs, s'hi apunten ràpidament, renegant així dels elements fundacionals que ens caracteritzen.
Quin serà el proper pas? Posar un lema a la samarreta: "Running for jaling", "Sibarita running"??
Quina aberració! Lladó dimissió!
Sort que l'Oriol i jo conservem l'essència del club i som tios altruistes, filantrops (m'havia proposat posar la parauleta a la crònica però no sabia on) i gens rencorosos, i decidim per una banda cedir una samarreta del club a l'entitat cibernètica samarreta-less anomenada Francesc Aubach, i de l'altra acomiadar als expatriats en la seva fugida (cobarde!) en autocar.
Per treure'ns el mal gust de boca decidim tirar de nostàlgia i apuntar-nos a la clàssica cursa del Clot, perquè com tothom sap, qui no carda al Clot no carda enlloc. No em malentengueu, vull dir que els 2 kms finals fa que acabis bastant cardat.
Cardant-hi o no, la cursa al Clot (next state of Europe) té un alicient especial. No-gens-menys, és la primera cursa on va veure la llum la nostra estimada samarreta del RCL.
Quedem amb Engalipator just sota casa. Com és habitual en tot dia de cursa, un sentiment de mandra i apatia m'absorbeix. Tinc el cap a tres quarts de quinze i em deixo el crono (cagum cony!) a casa. Avui correré a cegues. No m'havia passat mai. Ho entenc com un senyal, és el destí, avui no toca córrer sinó fer de llebre. Ok, ho faré així doncs em vaig dient pels meus adentrus.
L'Oriol gasta la mateixa apatia que jo, collons, semblem 2 ànimes en pena. Tot xino-xano arribem al llunyà barri del Clot..
La cosa canvia. L'Oriol i jo casi plorem de l'emoció al veure el pati on vam gastar-li la broma de la samarreta al membre viril (viril de masculí, no en sentit anatòmic) David Montserrat tot just fa un any... Quins moments! Érem tan joves! :-)
A més, la samarreta regal resulta ser super-mega-xula-guai. La més super-mega-xula-guai d'entre totes les samarretes de curses, sobretot d'entre les del Clot 2012.
Per si fós poc, membres virils de l'arxi-enemic club Asme, organitzador de la cursa, se'ns acosten interessant-se per la nostra samarreta. Ens deixem estimar però finalment decidim seguir fidels als nostres colors.
Amb els ànims en alça decidim fer una visita al local regentat per la màfia xinesa on Engalipator va ser amenaçat de mort l'any passat. Ens col·loquem estratègicament prop de la porta de sortida per si cal sortir per potes i ens casquem un cafetó. Pago els cafès sense que Engalipator ho vegi, aprofitant que ha anat a deshidratar-se (vaig prometre a l'Iban que no miccionaríem pels carrers del seu barri). Al sortir el porto cap a la sortida per fer-li creure que tornarem a repetir el "simpa" de l'any passat. La cosa no ha colat. El molt "púes" ha aprofitat quan he anat jo a deshidratar-me per averiguar amb els xinos si jo havia pagat el compte. I a sobre els hi diu que l'any passat vaig ser jo qui no va pagar. Quins collons! Això m'ho diu un cop ja fora al carrer, cosa que explica la mirada de pocs amics que em dedica el clan "Chun-li" al sortir del bar... Oriol dimissió!!
Abans de col·locar-nos als calaixos trobo un amic que ha fet recentment un IronMan. Decideixo presentar-lo a l'Oriol aviam si li baixo els fums d'una vegada, que des que va quedar primer de la seva edat a la triatló de Barcelona està insuportable. L'individu en qüestió va fer la prova en poc més de 10 hores, gens malament per ser la seva primera IronMan. Jejeje, sembla que el discurset ha tingut el seu efecte.
Apa som-hi, cap als calaixos! Ostia, ara es fot a ploure! Genial...
Aquest any no m'enxanparan pas. Des que he entrat al barri del Clot em vaig tapant les orelles periòdicament com a seqüela post-traumàtica després del tro que van deixar anar l'any passat per donar sortida a la cursa. També detecto al meu voltant cares de por dels atletes que repeteixen cursa. Aquest any no m'enganxaran...
Engalipator, que s'ha col·locat a davant de tot del calaix de darrere meu, no sé què collons m'està dient. Em destapo els oïdes, "Què estàs..." BOOOOOOOOOMMM!!!!!! La puta que els ha parit!! És el segon any que m'enganxen. Ni comptes enrere, ni parlaments ni poll-eyes en vinagre. Aquí la cosa arrenca a lo bèstia.
Comencem a un ritme ràpid (és baixada) però ràpidament anem controlant i marcant un ritme força regular. La pluja cau però no molesta, és tipus spray.
Cap a la meitat de la cursa Oriol comença a patir una mica però s'encomana de l'esperit Paquito (no hay dolor) i segueix tirant. El vaig animant dient-li que miri els SCs que ens van passant, però sembla que aquesta tàctica no funciona.
Al arribar al km8 queda 1.5km de pujada constant. Baixem el ritme però seguim tirant amb dignitat. Molt bé Oriol! Bueno, de fet, molt bé Orioll, amb doble "ll"! (que és lo que posava al seu dorsal)
A la corba final ell agafa l'interior, canvia el ritme i no el puc agafar. Encara tenia forces per l'sprint final... Temps: 47:06!!
Una paraula: satisfacció!
Veiem l'amic de l'Oriol, Eric Monasterio, que també va venir el dia de la Mitja del Mediterrani. Avui ha quedat novè!! L'Oriol no para de fer-li la rosca amb pernils, samarretes i no sé què més. Està clar que la seva comissió per l'operació és directament la presidència del club. Lladó tremola!
Després d'un bon i merescut esmorzar post-cursa, cap a casa.
Ara només ens falta la crònica de la BSS per part de la secció de Gastrorunning.
Salut i kms!
Amb tot això, al nostre president, també conegut com "Instigator" se li fot entre cella i cella montar una nova secció de "Gastrorunning" i montar una innocent sortida a BSS a saber on, ah sí, al País Basc. Mmmm, quina casualitat, s'hi menja bé allà...
Conseqüència directa: tots els triperos del RCL, que no són pocs, s'hi apunten ràpidament, renegant així dels elements fundacionals que ens caracteritzen.
Quin serà el proper pas? Posar un lema a la samarreta: "Running for jaling", "Sibarita running"??
Quina aberració! Lladó dimissió!
Sort que l'Oriol i jo conservem l'essència del club i som tios altruistes, filantrops (m'havia proposat posar la parauleta a la crònica però no sabia on) i gens rencorosos, i decidim per una banda cedir una samarreta del club a l'entitat cibernètica samarreta-less anomenada Francesc Aubach, i de l'altra acomiadar als expatriats en la seva fugida (cobarde!) en autocar.
Per treure'ns el mal gust de boca decidim tirar de nostàlgia i apuntar-nos a la clàssica cursa del Clot, perquè com tothom sap, qui no carda al Clot no carda enlloc. No em malentengueu, vull dir que els 2 kms finals fa que acabis bastant cardat.
Cardant-hi o no, la cursa al Clot (next state of Europe) té un alicient especial. No-gens-menys, és la primera cursa on va veure la llum la nostra estimada samarreta del RCL.
Quedem amb Engalipator just sota casa. Com és habitual en tot dia de cursa, un sentiment de mandra i apatia m'absorbeix. Tinc el cap a tres quarts de quinze i em deixo el crono (cagum cony!) a casa. Avui correré a cegues. No m'havia passat mai. Ho entenc com un senyal, és el destí, avui no toca córrer sinó fer de llebre. Ok, ho faré així doncs em vaig dient pels meus adentrus.
L'Oriol gasta la mateixa apatia que jo, collons, semblem 2 ànimes en pena. Tot xino-xano arribem al llunyà barri del Clot..
La cosa canvia. L'Oriol i jo casi plorem de l'emoció al veure el pati on vam gastar-li la broma de la samarreta al membre viril (viril de masculí, no en sentit anatòmic) David Montserrat tot just fa un any... Quins moments! Érem tan joves! :-)
A més, la samarreta regal resulta ser super-mega-xula-guai. La més super-mega-xula-guai d'entre totes les samarretes de curses, sobretot d'entre les del Clot 2012.
Per si fós poc, membres virils de l'arxi-enemic club Asme, organitzador de la cursa, se'ns acosten interessant-se per la nostra samarreta. Ens deixem estimar però finalment decidim seguir fidels als nostres colors.
Amb els ànims en alça decidim fer una visita al local regentat per la màfia xinesa on Engalipator va ser amenaçat de mort l'any passat. Ens col·loquem estratègicament prop de la porta de sortida per si cal sortir per potes i ens casquem un cafetó. Pago els cafès sense que Engalipator ho vegi, aprofitant que ha anat a deshidratar-se (vaig prometre a l'Iban que no miccionaríem pels carrers del seu barri). Al sortir el porto cap a la sortida per fer-li creure que tornarem a repetir el "simpa" de l'any passat. La cosa no ha colat. El molt "púes" ha aprofitat quan he anat jo a deshidratar-me per averiguar amb els xinos si jo havia pagat el compte. I a sobre els hi diu que l'any passat vaig ser jo qui no va pagar. Quins collons! Això m'ho diu un cop ja fora al carrer, cosa que explica la mirada de pocs amics que em dedica el clan "Chun-li" al sortir del bar... Oriol dimissió!!
Abans de col·locar-nos als calaixos trobo un amic que ha fet recentment un IronMan. Decideixo presentar-lo a l'Oriol aviam si li baixo els fums d'una vegada, que des que va quedar primer de la seva edat a la triatló de Barcelona està insuportable. L'individu en qüestió va fer la prova en poc més de 10 hores, gens malament per ser la seva primera IronMan. Jejeje, sembla que el discurset ha tingut el seu efecte.
Apa som-hi, cap als calaixos! Ostia, ara es fot a ploure! Genial...
Aquest any no m'enxanparan pas. Des que he entrat al barri del Clot em vaig tapant les orelles periòdicament com a seqüela post-traumàtica després del tro que van deixar anar l'any passat per donar sortida a la cursa. També detecto al meu voltant cares de por dels atletes que repeteixen cursa. Aquest any no m'enganxaran...
Engalipator, que s'ha col·locat a davant de tot del calaix de darrere meu, no sé què collons m'està dient. Em destapo els oïdes, "Què estàs..." BOOOOOOOOOMMM!!!!!! La puta que els ha parit!! És el segon any que m'enganxen. Ni comptes enrere, ni parlaments ni poll-eyes en vinagre. Aquí la cosa arrenca a lo bèstia.
Comencem a un ritme ràpid (és baixada) però ràpidament anem controlant i marcant un ritme força regular. La pluja cau però no molesta, és tipus spray.
Cap a la meitat de la cursa Oriol comença a patir una mica però s'encomana de l'esperit Paquito (no hay dolor) i segueix tirant. El vaig animant dient-li que miri els SCs que ens van passant, però sembla que aquesta tàctica no funciona.
Al arribar al km8 queda 1.5km de pujada constant. Baixem el ritme però seguim tirant amb dignitat. Molt bé Oriol! Bueno, de fet, molt bé Orioll, amb doble "ll"! (que és lo que posava al seu dorsal)
A la corba final ell agafa l'interior, canvia el ritme i no el puc agafar. Encara tenia forces per l'sprint final... Temps: 47:06!!
Una paraula: satisfacció!
Veiem l'amic de l'Oriol, Eric Monasterio, que també va venir el dia de la Mitja del Mediterrani. Avui ha quedat novè!! L'Oriol no para de fer-li la rosca amb pernils, samarretes i no sé què més. Està clar que la seva comissió per l'operació és directament la presidència del club. Lladó tremola!
Després d'un bon i merescut esmorzar post-cursa, cap a casa.
Ara només ens falta la crònica de la BSS per part de la secció de Gastrorunning.
Salut i kms!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.