Crònica entrenament Núria + 10K Vila Olímpica + despedida y cierre temporada 2011-2012 (Roger)

No es lo mismo. No es lo mismo anar a fer l'Olla de Núria que a la Núria se li en vagi l'olla.

Efectivament, en Francesc i jo decidim dedicar-li un homenatge espontani a la Nuri de Championchip fent un senyor entrenament de muntanya a Núria. Ni curts ni peretzosos ens llevem a quarts de 6 (no hay dolor!) ja que el Francesc em vé a recollir a les 6:30.
El Francesc em té preocupat últimament amb tant d'entrenament a lo SKy-Games, i penso pels meus "adentrus" (no li digueu pas) que de fet és a ell i no a la Núria a qui se li ha anat l'olla. Tot i així decideixo donar-li un marge de confiança un cop renegociades aquesta setmana les clàusules de la meva assegurança de vida.
Com que és tan d'hora i som els únics éssers vius desperts en kilòmetres a la rodona, arribem a Ribes de Freser en un tres i no res (o en un "ras-ras" com diuen al Club Super3).
Quina diferència! Quin país més petit i alhora més bonic que tenim! Quins boscos, quins SCs! I quina calor de collons que fot a Ribes, que està a casi 1.000m!
En un bar proper a l'estació en Francesc em fa un "briefing" :-) de l'entrenament que tenim per davant. La bona notícia és que després de pujar el Puigmal (5 kms inicials verticals!), l'olla de Núria resegueix la carena de tot el circ muntanyós sobre Núria i permet baixar-ne de tornada a Núria per diferents rutes, en funció del cansament acumulat. La mala notícia és que els ulls brillants del Francesc em fan pensar el pitjor: voldrà fer la ruta sencera... 21km!
Al mateix bar es produeix un fet que condicionarà els esdeveniments de l'entrenament: se'm vessa la cantimplora al terra! Vista la precarietat del mecanisme anti-goteig de la meva cantimplora (pe cert, és la de la Diada del Basket d'aquest any -> Lladó dimissió!), decidim pujar a fer la ruta amb només 2 cantimplores d'uns 3/4 de litre, esperant que serà més que suficient per les 3-4 hores que estarem trescant sota un sol de justícia.
Al tren cremallera (el Francesc no ha pagat, quin morro!) coincidim amb una colla de frikies que estan bastant pitjor que nosaltres. Estan a punt de començar una cursa de 92km des de Núria fins a Berga! Aprofito aquests moments per mostrar-li's orgullós les meves vambes blaves amb ventilació assistida Saucony tip-toe-showing (ja he conseguit que em surti el dit gros sencer pel forat) tot posant-les sobre el seient de davant en posició xulesca rotllo Aznar. Obviament es converteixen ràpidament en la sensació de la jornada a Núria i tothom en vol tenir unes d'iguals.
Arribats al santuari, el Francesc fa servir les oficines com a guardaroba (quin morro!) i comencem a pujar.
El lleuger i campestre trot inicial es converteix ràpidament en una dura pujada que ens obliga a adoptar la clàssica posició d'arropenjar les mans sobre els genolls. Tot i així, descobrim també que som els únics sonats que pugem al Puigmal com si tinguéssim pressa, perquè la gent normal hi puja caminant, contemplant, respirant, fent-se fotos amb les vaques, i animant els pocs frikies que intenten pujar imitar (i malament) a en Kilian Jornet.
Prop d'una hora i mitja més tard conseguim completar els 5 kilòmetres d'ascens i coronar el Puigmal. Vista la quantitat de gent que hi ha i el vent huracanat decidim seguir la ruta cap al següent pic.
Només diré en aquest punt que els meus presagis sobre el somriure misteriós del Francesc s'acompleixen i en cada oportunitat que anem tenint per baixar a Núria, decideix sempre seguir endavant.
Després de superar un coll on ens trobem uns frikies de nivell 3 que han pujat amb la bici a l'esquena per després baixar a tota castanya, arriba el punt fatídic. Se'ns ha acabat l'aigua. Portem 4 hores de travessa i "no-queda-ná". Són quarts de 3, segueix fotent un sol i una calor de caldéu, no hi ha ombres, tinc els peus llagats ... i tenim set.
El Francesc pateix una pàjara important, cosa que em fa patir a mi també. Hem d'anar descansant cada pocs metres per anar recuperant forces i tirant tirant arribem a la baixada. Ara només queden ja uns 5 kms de baixada salvatge (amb rampa a la cama dreta inclosa, el que faltava).
A l'últim cim, al pic de l'Àliga, el Francesc veu uns excursionistes amb una ampolla d'aigua fresca i s'hi llança. Resulten ser uns madrilenys la mar de simpàtics (contrasentit?) que molt amablement ens "deixen" beure de la "seva" aigua, extreta i embotellada a Catalunya. Deu ser l'alçada que no em deixa pensar amb el cap clar però aquesta situació m'és familiar.
Arribem a l'alberg del cim de les Àligues, on oneja una impressionant estelada, ens afartem d'aigua i comencem el tram final fins a Núria.
Cada quan surten els cremalleres de baixada? Cada hora, als 2/4 en punt. Quina hora és? I 21. Merdaaaa!!! Acabem baixant a tota hòstia batent tots els rècords de descens, eslàlom i super-gegant. El Francesc recull les seves pertinences de les oficines/guardaroba i atura el cremallera just quan marxava... quin morro!
Total: 5 hores i 45 minuts d'excursioneta. Conclusió: caldrà afegir en endavant un factor corrector d'un 50% sobre les previsions de durada que dongui el Francesc :-)
Así son las cosas y así se las hemos contado. D'aquesta heroica manera el nostre club ha conseguit un nou i merescut calificatiu, "High": High Mountain Rain Night Running Claret. A aquest pas aviat trigaré més en escriure els calificatius del nostre club que la crònica...
Com a homenatge (aquest cap de setmana la cosa ha anat d'homenatges) al membre fundador d'aquesta secció, proposo d'anomenar aquesta modalitat extrema del Running Claret com a "Aubach Attack".
Avui, sense temps per descansar, m'enbeno les llagues del peu i a córrer la última cursa de la temporada, els 10km de la Vila Olímpica. Consegueixo engalipar al Francesc, que no estava inscrit, perquè s'uneixi a la festa, i ens trobem pràcticament tot el Running Claret a la cita.
De la cursa destacaria el debut d'en Jaume, això és només el començament, i la nova marca del Julio, l'home que compta les curses per rècords. Aquesta vegada ha establert una marca a l'abast de molt pocs, obviament rècord claretià, salesià, escolapi i segur que d'alguna altra orde.
El tercer homenatge d'aquesta crònica va pel presi que s'ha enrotllat i ens ha convidat a tots a un aperitiu après-running amb motiu del seu 45è aniversari, perdó, volia dir 55è.
Com a despedida y cierre de la temporada 2011-2012, alguns dels moments inoblidables han sigut:
- baixada de pantalons del Joan a la Mitja del Mediterrani. Sembla que fagi més temps, oi?
- Ignasi alias "vaselina runner", la conya vé ja de la temporada passada, però ha arrelat fort
- incomptables enfrontaments (verbals i a la pista) entre Oriol "Engalipator" Mirapeix i Joan "us-juro-un-cop-més-que-no-tinc-entrenador" Domingo.
- inoportunes lesions del Manel i l'Oriol cap a principi de temporada
- emotius moments del trio David-Lluis-Francesc a la Marató, i el posterior video genial del Toni
- posta en escena oficial de la samarreta del Running Claret a la Jean Bouin (l'extraoficial va ser unes setmanes abans als 10km del Clot, oi David?) després d'infinitat de controvèrsies i injustes peticions de dimissió a la molt honorable Comissió pro-samarreta
- estrellat del trio Guadalajara
- dinars de germanor a Castelldefels, Granollers i Pineda
- millora generalitzada de les marques de tots i cadascún dels membres
- consecució del top20 al ranking de clubs (qui ens ho havia de dir!)
Lo pitjor, la immerescuda i infausta falera per la BSS (vès!)... però això ja serà la pròxima temporada.
Lluis, desitjar-te una ràpida recuperació. Moltes gràcies per cert (tot i que no calia) per la il·lustrativa imatge del teu peu, que hem rebut just en el moment que ens estàvem cruspint unes braves i uns xoricets picants...
Andreu, aviam si et veiem més el pèl la temporada següent.

Bon estiu, bones vacances, i a mantenir el ritme d'entrenaments (per després poder-ho negar, és clar).

Salut, cames i kms!

Roger