VII 10k i 1/2 Marató del Mediterrani (2)

Hola a tots,

M'estreno fent una crònica... la veritat és que ni m'agrada gaire això d'escriure ni se'm dóna gaire bé però intentaré fer un resum del que vaig viure diumenge...

Tot i que com ja sabeu la cursa va ser en diumenge, la meva va començar la nit abans (no sigueu mal pensats...). I va començar molt intensa, ja que per culpa d'un petitó que és el millor jugador del món em va costar una barbaritat aconseguir adormir-me.

06:00 Sona l'alarma, esmorzar, vestir-se i sortir directe amb l'Alba cap al Claret.
07:00 Després de la sorpresa generalitzada per la meva presència en aquella hora i en aquell indret, ens situem als respectius cotxes i cap al canal olímpic.
08:15 Arribada al canal olímpic, l'Alba ens demostra que sabia jugar molt bé al GTA i intenta sumar 100 punts extres atropellant a un pitufu.
09:00 Cursa. En els primers quilòmetres em trobo força bé i crec que no serà tan dur... però a partir del quilòmetre 8 i quan veig que ens apropem una altra vegada al canal comença l'infern... per alguna raó que desconec els peus em comencen a bullir i cada vegada les cames em pesen més. En David m'ajuda a mantenir el ritme i el fet de saludar al fotògraf oficial i a la seva preciosa acompanyant em dóna forces per arribar pel primer pas de meta passant aproximadament sobre els 48 minuts.
Em dic a mi mateix que lo únic que haig de fer és seguir així i baixaré de les 2 hores que era l'objectiu, que ja ho tinc fet. Però els quilòmetres se'm fan inacabables i tinc la sensació de que no porto calçat, com si els peus estiguessin corrent directament sobre l'asfalt, en aquest moment sóc conscient que una vegada més m'estic destrossant la pell dels peus, però vull acabar, com sigui per acabar.
Durant aquests moments, cada vegada que veig a algun integrant del RUNNING CLARET faig un break en el meu patiment i aixeco la mà per saludar; sóc incapaç de articular cap paraula però és curiós com el simple fet de veure una cara coneguda i que et digui "vamos" o "ànims" o "ja queda poc" fa que treguis forces de qualsevol lloc.
Els últims 4 quilòmetres són totalment i absolutament mortals. Amb tant de dolor que sóc incapaç de fer ni tan sols un sprint per completar els últims metres. Finalment, arribada amb 1h 44' aprox. Molt satisfet per completar la meva primera mitja!

Ja sé que durant aquesta crònica us pot sembla que exagero molt, amb frases com "era un infern" i tal... Us puc assegurar que hi ha va haver-hi certs moments en que ho vaig passar molt i molt malament. No perquè em sentís esgotat o perquè el pulmons no aguantessin, sinó perquè els meus maleïts peus no aguantaven més., vaig acabar amb un dit en carn viva i tots els altres amb com a mínim una llaga. Ara espero trobar algun moment per anar a algun lloc especialitzat per evitar que em passi això a cada cursa com fins ara. Tot i així, també us certifico que m'ho vaig passar de meravella i que va ser una experiència magnífica. Gràcies a tots i totes.

P.D: Moltíssimes gràcies a l'Alba per la peazho matinada que va haver de fer. Per acompanyar-me a la cursa  i recolzar-me en tot moment i moltíssimes gràcies per cuidar-me després i curar-me totes les ferides. Sense ella no ho hagués aconseguit.